La pregunta de Déu
EMPAR MOLINER |
Pel que sembla, els escriptors i els guionistes
catalans haurem de deixar les novel·les o pel·lícules que tinguem entre
mans i ens haurem de posar a fer brain stormings per trobar la
pregunta de Déu. Suggereixo que els principals crítics literaris ens
acompanyin durant les llargues nits que passarem tancats en despatxos
amb vistes a la torre Agbar, mentre bevem cafè i rebreguem papers plens
de guixots amb els quals fem bàsquet a la cistella de la paret. Hem de
trobar la pregunta. Una pregunta que, segons Artur Mas i Joan Herrera,
ha de ser "clara i molt majoritària". Segons el president, "guanyarem si
som majoria i perdrem si fem curses de patriotisme o de partidisme".
Que la pregunta ha de ser clara és una veritat de
Pere Grull. Només faltaria. Si no és clara, no s'entendrà. Estem d'acord
que no podem preguntar, per exemple: "¿Li agradaria que a la seva vida
de català hi hagués algun canvi en el futur?". Quan tu vols saber, de
debò, una cosa la preguntes amb total claredat. "¿Prefereixes canelons o
pollastre? ¿Vols anar al llit amb mi? ¿T'agradaria que els tomàquets
tinguessin gust de tomàquet? Quants anys tens? ¿Ets al·lèrgic al
pol·len?" Però que la pregunta, en canvi, hagi de ser "majoritària" és
absurd. Una pregunta no pot "ser majoritària". Si de cas ho serà la
resposta. ¿Com puc preguntar-li a algú si prefereix carn o peix i ser
majoritària al mateix temps? ¿Preguntant si vol "proteïnes animals
marines o terrestres" que no és tan concret? ¿Es tracta de tirar
d'eufemismes? El que a mi em sembla és que els sectors d'ICV-EUiA i CiU
que no volen que es parli de forma clara "d'independència" han de
pensar, de veritat, si la volen, la independència. No es pot voler "una
mica" la independència igual com no es pot estar condemnat "una mica" a
cadena perpètua com no es pot haver perdut una mica la virginitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada