Fa
uns dies vaig sentir el conseller Homs afirmant que sense Convergència
no hi hauria independència. És el mateix que fa una setmana havia dit el
conseller Puig i s’assembla molt a allò que deien fa uns quants anys
els que, ja aleshores!, eren independentistes; que Catalunya no seria
independent fins que Convergència no fos independentista. Jo crec que
s’equivocaven perquè, suposo que inconscientment, semblaven convençuts
que en realitat tot depèn de la propaganda, més o menys com aquells que
creuen que tot això del catalanisme només és fruit de 30 anys de
propaganda nacionalista i que no deuen entendre com algú com Jordi Pujol
va arribar a President després de 40 anys de propaganda franquista. A
mi em sembla que els prejudicis dels pobles duren més que els girs de la
seva política i que per això aquesta era una veritat a mitges. Quan em
deien que Catalunya només seria independent quan Convergència fos
independentista responia que això era perquè Convergència només es faria
independentista el dia que Catalunya fos independent. No era una gran
broma, però a mi em semblava un gran mèrit. Em semblava que era el mèrit
de ser conscient de ser un partit i no un tot i de poder, gràcies a
això, assumir la responsabilitat que pertoca sabent que no ens pertoca
mai tota la responsabilitat. De poder entendre, per tant, que el millor
patriotisme és el partidisme. Em semblava un mèrit perquè em sembla que
els assumptes polítics funcionen millor quan el poble avança una passa
per davant dels polítics i dues de la llei. I ja sé que no és el que
s’acostuma a entendre per lideratge, però és el que jo acostumo a
entendre per democràcia. Ara que el sento en boca dels consellers Homs i
Puig veig que aquell discurs que era d’oposició ara és majoritari. Però
no em sembla que això el faci ni més cert ni més encertat que abans.
Aquest discurs que assegura que sense Convergència no es pot fer em
sembla, de fet, el principal culpable del convenciment, fal·laç, que
entre tots ho hem de fer tot. D’aquesta insistència en la unitat que
tendeix a oblidar que aquí del que es tracta no és de saber qui està més
unit sinó qui és majoria. I que oblida que en la unitat com en la
victòria també s’hi pot perdre el més important. Que en realitat els
votants som una mica com aquell barman que quan se li casa un amic no
guanya una amiga sinó que perd un client. I que mentre Convergència
s’apropa a la independència i renega de la política del peix al cove, el
que és segur no és que més gent es faci independentista sinó que menys
gent es preocupa del peix i del cove. Quan tothom sap, encara que no
agradi a ningú, que qui no té canya com a mínim ha de tenir cove. En la
unitat també hi perdem, perquè mentre el catalanisme vira cap a
l’independentisme potser hi guanyem independentistes, però el que és
segur és que hi perdem un catalanisme possibilista. Un catalanisme que
ara sembla que fa com gràcia perquè arribats a aquest punt ja sembla més
probable l’èxit de la independència que el del vell pactisme. Però no
s’ha de llençar el cove fins tenir la canya. I mentre cada dia és més
evident que l’independentisme pot fer el seu camí sense Convergència, no
podem oblidar que Catalunya no es pot permetre menystenir res del que
pot acabar necessitant.
Fa
uns dies vaig sentir el conseller Homs afirmant que sense Convergència
no hi hauria independència. És el mateix que fa una setmana havia dit el
conseller Puig i s’assembla molt a allò que deien fa uns quants anys
els que, ja aleshores!, eren independentistes; que Catalunya no seria
independent fins que Convergència no fos independentista. Jo crec que
s’equivocaven perquè, suposo que inconscientment, semblaven convençuts
que en realitat tot depèn de la propaganda, més o menys com aquells que
creuen que tot això del catalanisme només és fruit de 30 anys de
propaganda nacionalista i que no deuen entendre com algú com Jordi Pujol
va arribar a President després de 40 anys de propaganda franquista. A
mi em sembla que els prejudicis dels pobles duren més que els girs de la
seva política i que per això aquesta era una veritat a mitges. Quan em
deien que Catalunya només seria independent quan Convergència fos
independentista responia que això era perquè Convergència només es faria
independentista el dia que Catalunya fos independent. No era una gran
broma, però a mi em semblava un gran mèrit. Em semblava que era el mèrit
de ser conscient de ser un partit i no un tot i de poder, gràcies a
això, assumir la responsabilitat que pertoca sabent que no ens pertoca
mai tota la responsabilitat. De poder entendre, per tant, que el millor
patriotisme és el partidisme. Em semblava un mèrit perquè em sembla que
els assumptes polítics funcionen millor quan el poble avança una passa
per davant dels polítics i dues de la llei. I ja sé que no és el que
s’acostuma a entendre per lideratge, però és el que jo acostumo a
entendre per democràcia. Ara que el sento en boca dels consellers Homs i
Puig veig que aquell discurs que era d’oposició ara és majoritari. Però
no em sembla que això el faci ni més cert ni més encertat que abans.
Aquest discurs que assegura que sense Convergència no es pot fer em
sembla, de fet, el principal culpable del convenciment, fal·laç, que
entre tots ho hem de fer tot. D’aquesta insistència en la unitat que
tendeix a oblidar que aquí del que es tracta no és de saber qui està més
unit sinó qui és majoria. I que oblida que en la unitat com en la
victòria també s’hi pot perdre el més important. Que en realitat els
votants som una mica com aquell barman que quan se li casa un amic no
guanya una amiga sinó que perd un client. I que mentre Convergència
s’apropa a la independència i renega de la política del peix al cove, el
que és segur no és que més gent es faci independentista sinó que menys
gent es preocupa del peix i del cove. Quan tothom sap, encara que no
agradi a ningú, que qui no té canya com a mínim ha de tenir cove. En la
unitat també hi perdem, perquè mentre el catalanisme vira cap a
l’independentisme potser hi guanyem independentistes, però el que és
segur és que hi perdem un catalanisme possibilista. Un catalanisme que
ara sembla que fa com gràcia perquè arribats a aquest punt ja sembla més
probable l’èxit de la independència que el del vell pactisme. Però no
s’ha de llençar el cove fins tenir la canya. I mentre cada dia és més
evident que l’independentisme pot fer el seu camí sense Convergència, no
podem oblidar que Catalunya no es pot permetre menystenir res del que
pot acabar necessitant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada