Una nació que té clar què vol

directe.cat

Una nació que té clar què vol

Intentar analitzar un fet com és la crida als catalans per decidir si el proper 9 de novembre de 2014 volen ser un nou Estat independent, després de segles de no ser-ho, no és precisament fàcil. I no pas per no saber què dir com per no ser víctima de l'eufòria i el distanciament necessari que requereix el moment. Però la dimensió històrica impressiona. Això, és així.

 

Practicar la democràcia en el seu estat més pur – què hi ha de més pur que no sigui decidir lliurement la manera com un país vol viure? - no hauria de ser notícia. Però en aquesta latitud de la Terra, encara ho és. En tot cas, el valor d'allò que ha passat aquest 12 de desembre de 2013, no està tant en si la dita consulta es celebra o no. El valor està en el pas. El valor està en el salt de gegant. El valor està en el canvi absolut d'escenari. I el valor també està en deixar amb un pam de nas l'Estat espanyol i a l'unionisme català que ara ja es situen en una posició de debilitat envers nosaltres i el món, encara que costi de creure. Uns no ens creien capaços, altres han quedat esmaperduts perquè ara ja saben que els seus arguments contra la democràcia estan podrits.

 

Ramon Tremosa (CiU) i Oriol Junqueras (ERC) sempre que poden recorden que quan es passejaven pels passadissos de Brussel·les, els altres eurodiputats sempre els deien “you need a democratic mandate” (necessiteu un mandat democràtic) per posar clarament sobre la taula de què anava Catalunya i què pretenia. Ara ja tenim el mandat democràtic. I si bé els efectes de la Via Catalana ja han tingut una internacionalització oficiosa del nostre conflicte, ara ja passarà a ser oficial. Perquè ara, la Unió Europea i els principals líders mundials, no podran practicar la Puta i la Ramoneta fent veure que això de Catalunya és un problema intern de l'Estat espanyol.

 

Estem a les portes d'una mediació internacional que tard o d'hora s'haurà de donar. Avui, el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy, ja s'ha fet l'orni al costat del president espanyol, Mariano Rajoy. És normal, la UE està en estat de xoc i que en un any dues nacions, com Catalunya i Escòcia, t'esberlin la guingueta des de dins fa molta mandra. Donem-los uns dies. En qualsevol, com deia un analista polític a la ràdio, tot això dependrà de l'opinió d'Alemanya i els Estats Units. Treballem aquesta línia, doncs, i no perdem massa el temps amb Espanya.

 

La CIA edita cada any el World Fact Book amb dades i informació de tots els països del món i amb el conseqüent repàs a la situació política. Ara, a la nova edició, allà on parla d'Espanya s'hi haurà de reflectir de manera diàfana el conflicte en tota la seva magnitud. I els estats que lideren el món, aquells que quan Espanya va, ells ja han anat i vingut deu vegades, saben que el seu compte enrere en relació al cas dels catalans ja ha començat. N'estic convençut, justament perquè formem part de la UE i el nostre context no és, per entendre'ns, el propi de la inestabilitat i manca de tradició democràtica d'altres continents.

 

El pas de la consulta és un instrument en si, insisteixo. Forma part del procés, tant si es celebra com si no. Sacseja i aclareix el calendari del procés que és molt més que una consulta. El procés s'acaba el dia que es proclama la independència. Els periodistes sabem coses, a vegades, que no podem explicar. En relació a tot això que ens ocupa ara, encara més. Només dir, però, que no tan sols és clau el 2014 a efectes polítics i civils, sinó que també que ho és tant o més el 2015.

 

Hi ha un mantra unionista que diu “sense Constitució no hi ha democràcia”. Només dos recordatoris. Primer. Al Regne Unit no tenen Constitució i ha guanya 10 a 0 a Espanya en democràcia, veient el procés escocès. I segon. El 1714 els catalans teníem un sistema constitucional que justament l'absolutisme es va carregar de dalt a baix per considerar-lo perniciós i massa “repúblico”.

 

Finalment, de la mateixa manera que els nostres polítics d'obediència estrictament catalana solen treure'ns de polleguera, ara és de justícia donar les gràcies i remarcar que han sigut lleials al pacte amb la majoria social del país: “jo em mobilitzo i tu fes les gestions”. Que la societat civil estàvem a l'alçada ja se sabia, ara, també ho sabem dels nostres polítics sobiranistes. Que la lleialtat mútua sigui perenne és la clau.