Joan Ramon Resina
12.12.2013
L'agressió a la llibertat acadèmica
Acabo de llegir que el partit de Rosa Díez, el d'Albert Rivera
i el PP han decidit judicialitzar la celebració del simposi Espanya
contra Catalunya i que, des del mateix govern de l'Estat, persones amb
una responsabilitat diplomàtica tan gran com el ministre Margallo, han
reaccionat extemporàniament titllant els organitzadors de
pseudohistoriadors i nacionalistes excloents. Tanta desmesura
deslegitima els partits implicats i el mateix aparell de l'Estat,
intrínsecament incapacitat per entendre que la divisió del poder és
co-primordial amb la democràcia i que un dels poders absolutament
intocable per l'executiu és el poder acadèmic. On no hi ha llibertat
acadèmica, la democràcia és paper mullat. I on un ministre, pel fet de
ser-ho, es creu autoritzat per falsar les credencials d'historiadors de
comprovat prestigi, se'n ressent la professionalitat de la mateixa
funció pública.
La utilització de la magistratura com a braç secular per anorrear l'expressió del dissentiment revela la petja inquisitorial en la formació del tarannà espanyol al llarg de molts segles. Això podrà agradar més o menys, però és un fet incontestable. Com ho és, si ens atenem a la informació fefaent que, amb seguretat, emergirà durant el simposi, que Espanya (allò que d'Espanya n'han fet els castellans des de molt abans del decret de Nova Planta) ha tractat Catalunya amb hostilitat més larvada o més declarada, però sempre actual. Tant és així que ha arribat a la paradoxa de reduir-la a les lleis de Castella en nom de la unitat, mentre legislava amb un ull posat en Catalunya, convertint-la en 'casus belli' en més d'una ocasió. Es per això que sorprèn la revulsió de professionals catalans contra el títol del simposi. ¿A què ve, a aquestes alçades, amagar el que els mateixos historiadors, amb honradesa, ja no poden dissimular? ¿És que la proverbial timidesa catalana tornarà a fer el joc al negacionisme espanyol? ¿A aquell que es resisteix a admetre el paper que l'odi a Catalunya tingué en l'alçament nacionalista del 36, i que culminà en la captura i posterior extradició de Companys de la França ocupada amb la finalitat de liquidar la Generalitat en la seva persona? ¿O el que el 1992, per boca d'un ministre català d'esquerres, es referia al genocidi espanyol a Amèrica com un 'encuentro entre culturas'? La covardia catalana és directament proporcional a l'agressivitat espanyola. Per això, és preocupant que un intel·lectual habitualment circumspecte com Josep Ramoneda titlli de patètic el títol del simposi i invoqui l'autoritat de Nelson Mandela per desaconsellar-ne el suposat victimisme. Aquest, diguem-ne angle de refracció dels fets quan penetren en el seny, diu molt poc sobre la coherència dels qui amb retard però amb sinceritat indubtable s'han decantat per la independència, o sigui per l'inevitable xoc de trens. ¿O és que algú s'imagina Nelson Mandela titllant de patètica la denúncia de racisme a l'Àfrica de l'Apartheid? ¿O negant la brutalitat de la policia a Soweto el dia que el govern hi va introduir l'equivalent de la llei Wert amb el decret de l'afrikaans com llengua vehicular el juny de 1974? ¿O aconsellant que parlar de l'opressió no és la millor manera d'avançar cap a la llibertat?
El que és patètic en un intel·lectual, i no és el cas de Ramoneda, és doblegar-se davant els qui neguen no ja els fets sinó la mateixa llibertat de discutir-los. És acceptar com raons el furor dels qui tan aviat equiparen els catalans amb jueus com amb nazis, segons quin vent ideològic bufi a Europa. És perseverar en el deliri d'entendre's amb gent per qui la realitat no té cap importància i el que compta és assimilar qui els la recorda a una cosa detestable, infrahumana, per anar creant les condicions favorables a anorrear-lo, si no físicament—cosa difícilment homologable amb l'actual situació europea—almenys com a subjecte polític. Un camí, necessàriament minoritari, és la venalitat; un altre, majoritari, la intimidació i l'assassinat de la reputació de les persones. Tot i així, no falten amenaces a la llibertat, com va patir-ne el Lehendakari Iberretxe, en ser portat a judici el gener del 2009 en pagament d'haver impulsat un projecte de referèndum consultiu al País Basc, i com pateix tàcitament el President Mas pel cas que tiri endavant el referèndum que és la pedra angular de l'anomenada transició nacional.
Atueix la desmesura de l'arrogància espanyola, la seva manca absoluta de sentit de l'oportunitat o fins i tot del ridícul. Hi ha exemples a cabassos, des de l'aprofitament presidencial dels funerals de Mandela per invocar, per enèsim cop, la coercitiva unitat espanyola, fins l'al·lucinant campanya per forçar la Universitat de Stanford a desconvocar una conferència del Lehendakari Ibarretxe el febrer del 2008. Una campanya en la qual, per cert, va participar-hi Rosa Díez, signant un manifest que va publicar el diari ABC i al que es van afegir intel·lectuals tan respectuosos de la llibertat d'expressió com Fernando Savater. Aquest manifest era una acusació a la universitat en general i al professor que signa aquest article en particular d'intervenir en les eleccions espanyoles mitjançant un acte pseudoacadèmic. Quan s'acusa la dreta de poc imaginativa es comet una injustícia manifesta. El cert és que a un acte que havia de ser relativament opac, la caverna mediàtica l'obsequià amb una publicitat i una transcendència política que d'altra manera no hauria tingut mai. El soroll mediàtic fou enorme i a escala internacional. El govern de la comunitat foral de Navarra va escriure formalment al president de Stanford, John Hennessy, demanant-li la desprogramació de l'acte. Rodrigo Rato, convidat per la Institució Hoover de la universitat, amenaçà amb anul·lar la seva visita si hi parlava Ibarretxe. Diaris espanyols com El Mundo, l'Agència Efe, i fins la cadena COPE enviaren corresponsals a fer el caldo gros a la histèria rojigualda. Algunes associacions de patriotes m'acusaren d'element perillós i demanaren el meu cap a les autoritats acadèmiques. Durant molts dies la meva bústia de correu electrònic s'emplenà de missatges amables, generalment anònims. En fi, les comparacions d'Ibarretxe amb Hitler es desgranaven amb un aplom que feia comprendre la convicció amb que els frares d'una altra època incineraven heretges posseïts pel diable.
Si es van atrevir amb Stanford i la sacrosanta llibertat acadèmica de les universitats americanes, com no havien d'atrevir-se amb un acte organitzat pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya? A Stanford, però, van calcular malament la resistència institucional. Els primers sorpresos de la fermesa de la nostra llibertat acadèmica foren els mateixos delegats del govern basc. M'ho confessaren. Però també es sorprengué, i no gratament per cert —d'aquí l'exasperació i eventualment l'horror de comprovar que l'acte fou impecablement acadèmic—, la classe político-mediàtica espanyola, fatalment escorada cap a un autoritarisme desorbitat i una intolerància agra davant tot el que posi de relleu la seva impotència. L'única manera de rebaixar-ne la sobreria i neutralitzar-ne el verí és traçar-li el límit i sostenir-lo amb coratge.
La utilització de la magistratura com a braç secular per anorrear l'expressió del dissentiment revela la petja inquisitorial en la formació del tarannà espanyol al llarg de molts segles. Això podrà agradar més o menys, però és un fet incontestable. Com ho és, si ens atenem a la informació fefaent que, amb seguretat, emergirà durant el simposi, que Espanya (allò que d'Espanya n'han fet els castellans des de molt abans del decret de Nova Planta) ha tractat Catalunya amb hostilitat més larvada o més declarada, però sempre actual. Tant és així que ha arribat a la paradoxa de reduir-la a les lleis de Castella en nom de la unitat, mentre legislava amb un ull posat en Catalunya, convertint-la en 'casus belli' en més d'una ocasió. Es per això que sorprèn la revulsió de professionals catalans contra el títol del simposi. ¿A què ve, a aquestes alçades, amagar el que els mateixos historiadors, amb honradesa, ja no poden dissimular? ¿És que la proverbial timidesa catalana tornarà a fer el joc al negacionisme espanyol? ¿A aquell que es resisteix a admetre el paper que l'odi a Catalunya tingué en l'alçament nacionalista del 36, i que culminà en la captura i posterior extradició de Companys de la França ocupada amb la finalitat de liquidar la Generalitat en la seva persona? ¿O el que el 1992, per boca d'un ministre català d'esquerres, es referia al genocidi espanyol a Amèrica com un 'encuentro entre culturas'? La covardia catalana és directament proporcional a l'agressivitat espanyola. Per això, és preocupant que un intel·lectual habitualment circumspecte com Josep Ramoneda titlli de patètic el títol del simposi i invoqui l'autoritat de Nelson Mandela per desaconsellar-ne el suposat victimisme. Aquest, diguem-ne angle de refracció dels fets quan penetren en el seny, diu molt poc sobre la coherència dels qui amb retard però amb sinceritat indubtable s'han decantat per la independència, o sigui per l'inevitable xoc de trens. ¿O és que algú s'imagina Nelson Mandela titllant de patètica la denúncia de racisme a l'Àfrica de l'Apartheid? ¿O negant la brutalitat de la policia a Soweto el dia que el govern hi va introduir l'equivalent de la llei Wert amb el decret de l'afrikaans com llengua vehicular el juny de 1974? ¿O aconsellant que parlar de l'opressió no és la millor manera d'avançar cap a la llibertat?
El que és patètic en un intel·lectual, i no és el cas de Ramoneda, és doblegar-se davant els qui neguen no ja els fets sinó la mateixa llibertat de discutir-los. És acceptar com raons el furor dels qui tan aviat equiparen els catalans amb jueus com amb nazis, segons quin vent ideològic bufi a Europa. És perseverar en el deliri d'entendre's amb gent per qui la realitat no té cap importància i el que compta és assimilar qui els la recorda a una cosa detestable, infrahumana, per anar creant les condicions favorables a anorrear-lo, si no físicament—cosa difícilment homologable amb l'actual situació europea—almenys com a subjecte polític. Un camí, necessàriament minoritari, és la venalitat; un altre, majoritari, la intimidació i l'assassinat de la reputació de les persones. Tot i així, no falten amenaces a la llibertat, com va patir-ne el Lehendakari Iberretxe, en ser portat a judici el gener del 2009 en pagament d'haver impulsat un projecte de referèndum consultiu al País Basc, i com pateix tàcitament el President Mas pel cas que tiri endavant el referèndum que és la pedra angular de l'anomenada transició nacional.
Atueix la desmesura de l'arrogància espanyola, la seva manca absoluta de sentit de l'oportunitat o fins i tot del ridícul. Hi ha exemples a cabassos, des de l'aprofitament presidencial dels funerals de Mandela per invocar, per enèsim cop, la coercitiva unitat espanyola, fins l'al·lucinant campanya per forçar la Universitat de Stanford a desconvocar una conferència del Lehendakari Ibarretxe el febrer del 2008. Una campanya en la qual, per cert, va participar-hi Rosa Díez, signant un manifest que va publicar el diari ABC i al que es van afegir intel·lectuals tan respectuosos de la llibertat d'expressió com Fernando Savater. Aquest manifest era una acusació a la universitat en general i al professor que signa aquest article en particular d'intervenir en les eleccions espanyoles mitjançant un acte pseudoacadèmic. Quan s'acusa la dreta de poc imaginativa es comet una injustícia manifesta. El cert és que a un acte que havia de ser relativament opac, la caverna mediàtica l'obsequià amb una publicitat i una transcendència política que d'altra manera no hauria tingut mai. El soroll mediàtic fou enorme i a escala internacional. El govern de la comunitat foral de Navarra va escriure formalment al president de Stanford, John Hennessy, demanant-li la desprogramació de l'acte. Rodrigo Rato, convidat per la Institució Hoover de la universitat, amenaçà amb anul·lar la seva visita si hi parlava Ibarretxe. Diaris espanyols com El Mundo, l'Agència Efe, i fins la cadena COPE enviaren corresponsals a fer el caldo gros a la histèria rojigualda. Algunes associacions de patriotes m'acusaren d'element perillós i demanaren el meu cap a les autoritats acadèmiques. Durant molts dies la meva bústia de correu electrònic s'emplenà de missatges amables, generalment anònims. En fi, les comparacions d'Ibarretxe amb Hitler es desgranaven amb un aplom que feia comprendre la convicció amb que els frares d'una altra època incineraven heretges posseïts pel diable.
Si es van atrevir amb Stanford i la sacrosanta llibertat acadèmica de les universitats americanes, com no havien d'atrevir-se amb un acte organitzat pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya? A Stanford, però, van calcular malament la resistència institucional. Els primers sorpresos de la fermesa de la nostra llibertat acadèmica foren els mateixos delegats del govern basc. M'ho confessaren. Però també es sorprengué, i no gratament per cert —d'aquí l'exasperació i eventualment l'horror de comprovar que l'acte fou impecablement acadèmic—, la classe político-mediàtica espanyola, fatalment escorada cap a un autoritarisme desorbitat i una intolerància agra davant tot el que posi de relleu la seva impotència. L'única manera de rebaixar-ne la sobreria i neutralitzar-ne el verí és traçar-li el límit i sostenir-lo amb coratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada