Brigadistes exemplars: Gemma Galdón (#PremisBN)
 |
| Betrèn (Val d'Aran) |
Sense ànim d'influir en aquests dos dies finals de votacions als Premis BN, us manifesto avui una particular debilitat per la figura de la Gemma Galdón. Us aviso que potser m'allargaré una mica. S'ho val. Fa pocs dies vaig escoltar una de les seves habituals intervencions als mitjans. Sabeu que considera que la independència del país on viu, literalment, no és la seva guerra. És d'aquelles que mai vol reconèixer la seva tria nacional (que naturalment, encara que es vulgui aparentar el contrari, tothom té). El fragor de la confrontació dialèctica, però, aquell dia va portar-la a revelar-nos-la: ella és, sentimentalment, de l'Espanya republicana. En sentir-ho en van venir a la memòria uns quants testimonis de xenofòbia contra soldats catalans mobilitzats a la defensa de Madrid, trets de la mateixa correspondència amb la família i els amics:
“Els castellans s’enfaden quan parlem en català dins la tenda i ens diuen: 'no hablar en xino que no entendemos lo que decís'. [...] Hi ha un tinent que s’enfada quan parlem en català i gairebé ens ho ha prohibit; diu que dins una nació sols ha d’haver-hi una llengua” (Josep Serra i Aloy, 39 Brigada Mixta, Hospital de Evacuación, 25/9/1937); “els catalans estem de 'pega'. Ja hi ha dues companyies del batalló que tenen prohibit parlar el català. Quan més es parla de reconeixement de drets, és quan menys se’n disfruta” (un altre de Josep Serra i Aloy del 28/10/1937); “de permís no n’hi ha pels catalans, perquè diuen que si anem a Catalunya no tornaríem" (Enric Riera i Milà, 112 Brigada Mixta, 447 Batallón, Plana Mayor, 24/12/1937); "s’apoderen de mi els mateixos desitjos de retornar a la meva estimada pàtria i oblidar-me de tots aquests rencors mal dissimulats que senten per nosaltres, catalans. Em subleva la sang al sentir un crit de 'catalán!' al demanar la presència d’un de nosaltres [...]. No sé explicar les meves sensacions al oir, en boca d’un analfabet, les sentencioses paraules 'Hablad claro!' [...]; veig una poca comprensió, una enveja, una antipatia, una incultura, que cada dia em sento més català i estimo més la meva terra” (Francesc Padrós, Aranjuez, 12/2/1938). Exemples de la seva tolerant Espanya republicana.
La Gemma Galdón, tot i que no és la seva guerra, només està disposada a acceptar una Catalunya independent si li garantim que mai serà governada per la dreta, és a dir, si construïm un nou país tipus Cuba o Corea del Nord. Perquè la nostra dreta, diu, és pitjor que l'espanyola. La seva demostració estadística: la menor inversió en serveis públics a Catalunya al llarg dels darrers trenta-cinc anys. Així, en brut. Res no diu sobre la menor inversió per habitant al nostre país no només en serveis públics sinó en general, com a conseqüència de l'espoli fiscal que es deriva de la dependència que ella considera que no és la seva guerra. A això no, aquest tema no el toquem, que seria fer victimisme. Com sempre, crida l'atenció la capacitat que tenen alguns per dissociar els seus objectius de justícia social de la disponibilitat o no de les eines que calen per assolir-los. Li pregunto directament via twitter. No em contesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada