La Catalunya assimilada
A Nació Digital hem explicat a bastament la història d'Henri Pajau, un soldat nord-català mort al front durant la Primera Guerra Mundial. Divendres es va escriure l'últim episodi d'un relat
que, més enllà del trauma irrecuperable d'uns alts índex de mortaldat,
va suposar un sotrac col·lectiu en una societat que d'aleshores ençà ha
vist com la seva catalanitat -entesa des dels paràmetres de la Catalunya
Sud- ha minvat fins a esdevenir purament folklòrica.
És des d'aquesta explicació que s'entén i fins i tot il·lusiona
que una missa en francès es pugui cloure amb el cant del 'Virolai', o
que una làpida pugui dur un escrit en català, però en aquest cas pot
passar que l'arbre no ens deixi veure el desert, perquè tot i petits
símptomes de recuperació, sovint més visuals que profunds, per als
catalans del sud Catalunya Nord continua tenint el dubtós merit
d'esdevenir l'exemple diari del que pot ser una Catalunya assimilada,
desposseïda de la seva personalitat, reduïda a una simple curiositat
regional.
És en aquesta tessitura que cal replantejar-se aquesta equivocada admiració
cap allò que representa França i en especial en un moment que els
nostres governants es plantegen ingressar en una francofonia
especialista a imposar la seva llengua sobre les altres. Històricament
França no ha estat millor que Espanya per a Catalunya, fet que no vol
dir ni de bon tros, que Espanya hagi estat l'opció més òptima. Si de
cas, d'Espanya cal agrair la seva profunda ineficàcia a l'hora de dur a
terme el seu intent d'assimilació i recordar que, malgrat tot, se'n
surten, perquè a tots aquells catalans -del sud- decebuts pel fet que a
Perpinyà no s'escolti ni una paraula de català només cal recomanar-los
un passeig pel centre d'Alacant. S'adonaran que no hi ha cap diferència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada