Guanyar és un estat d’ànim, també

XAVIER ROIG | Actualitzada el 04/09/2014 20:19

Publicat a l'ara.cat

• 

Guanyar és un estat d’ànim, també

Ahores d’ara sembla clar que el procés que segueix el país està sent apuntalat, bàsicament, per la societat civil. Però constituiria un engany pensar que les peces poden encaixar fàcilment. Que tot es pot dur a terme de manera ordenada i eficaç sense unes elits polítiques i professionals adequades-en aquest sentit, els recomano que segueixin amb atenció l’alliçonadora sèrie John Adams, que TV3 estrena dilluns que ve-. La realitat és que estem arribant al punt més crucial que el país ha hagut d’afrontar en els darrers tres-cents anys amb una classe política que cada dia va a pitjor. És cert que, des del punt de vista polític, un procés tan compromès només pot ser tirat endavant per uns pocs que fan molt, com ara succeeix. Però això no hauria de ser excusa perquè la segona línia de polítics en actiu actuï de manera tan ofensiva com ho fan aquí. No crec que la degradació política en què es troba el país tingui precedents a Europa.

L’any 2002 vaig publicar un llibre titulat Ni som, ni serem. Tant el títol com el contingut mostraven la desconfiança sobre un sistema català instal·lat (el de la Transició) que estava totalment infectat i impedia el veritable desenvolupament del país. Determinats amics i coneguts (alguns d’ells periodistes, que se’ls suposava informats) em titllaren de negatiu. De descriure un estat general corromput que només residia en la meva imaginació. Vaig haver-me-les de sentir de tots colors. Fins i tot vaig haver de contestar a alguns articles en què m’acusaven de poc patriotisme -per cert, alguns dels que ho van fer han estat processats posteriorment per actes delictius-. No em vull estar d’atorgar-me, ni que sigui un cop, el mèrit d’haver predit, en bona part, el que succeiria (per exemple, dir que ERC era l’únic partit catalanista net; però també que només el senyor Mas podia erigir-se en el Suárez català, si mai arribava el cas).

Aquest, diguem-ne, autobombo, el trec a col·lació perquè d’ençà d’aleshores (ja fa dotze anys!) he parlat amb bastants polítics i sempre els he demanat que regeneressin la classe política. Que els polítics no podien viure entre tanta brutícia. Que vigilessin les caixes d’estalvis perquè un dia petarien, etc. Però vaig detectar determinades coses que em van espantar encara més del que ja estava. Una va ser descobrir que la classe política existent era majoritàriament prima: intel·lectualment, però, també, personalment. I una altra va ser comprovar que, tret de comptadíssimes excepcions, no tenien la més mínima intenció de millorar. Així hem arribat a la lamentable situació en què es troba el país: un projecte formidable comandat per una classe política que, tot i que els seus dirigents sabien que no servia, no li ha donat la gana de renovar-se.

Amb l’agreujant que a Madrid sempre han sabut que la societat catalana, com a bon col·lectiu sotmès, tendeix a la corrupció. Una corrupció que sempre ha estat consentida i estimulada entre la classe política per controlar el gueto català. S’imaginen els gols que ens han colat durant tots aquests anys? Però el més lamentable és veure que la prostitució política continua arrelada ara, en un període tan crític. L’agreujament provocat pel cas Pujol no evita irresponsabilitats. La vicepresidenta encarregada d’organitzar el 9-N posa el procés en dubte. Els senyors Iceta i Duran troben “sintonia” entre ells -veure’ls gesticular amb l’objectiu de continuar com a guardians del gueto resulta patètic-. Alguns socialistes, dits independentistes, s’han acostumat a practicar permanentment el “me’n vaig” interruptus. El senyor Carod relata, en una ràdio de fora del país, les vergonyes de CiU, però sense explicar com s’ha finançat sempre el PSC-PSOE -que és el partit que el va encimbellar fins a vicepresident-. Els d’Unió diuen que donaran “llibertat de vot”, com si fossin Déu, però sense explicar si aquesta llibertat després la utilitzaran per fer la guitza... Buf!

Total, que arribem a un moment transcendental de la nostra història amb una societat sobtada. Una societat a la qual si la punxen no li treuen sang. ¿I algú pretén que l’estat d’ànim de molts ciutadans no estigui tocat? En una situació normalitzada, jo seria el primer a agafar i plegar. “Aneu a fer punyetes!” Però ara convé no defallir i, sobretot, no pensar que el nostre futur només passa per la nostra classe política actual. Perquè també és per fer fora tota aquesta colla, tota aquesta atmosfera asfixiant, que cal que emplenem la V el dia onze. Perquè aquesta vegada l’estat d’ànim sí que és determinant.