Voluntat política
CARLES BOIX |
Si el Congrés de Diputats denega avui la petició del
Parlament de Catalunya perquè se li deleguin les competències per
organitzar la consulta del 9-N, serà només per manca de voluntat
política. La consulta, tant en els termes en què es planteja (conèixer
l’opinió dels ciutadans de Catalunya sobre el futur estatus polític del
país) com per l’actitud de les nostres institucions (disposades a
negociar amb Espanya el mandat rebut a la consulta), és plenament legal.
Aquesta legalitat, defensada per juristes catalans i espanyols de
primera línia i argumentada tant per l’Institut d’Estudis Autonòmics com
pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, ha estat confirmada
pel Tribunal Constitucional en la seva última sentència del 25 de març
sobre la declaració de sobirania aprovada pel Parlament ara farà un any.
És cert que la sentència del TC ha declarat
plenament “inconstitucional i nul·la” la proclamació del poble de
Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà que recull aquesta
declaració. Tanmateix, la sentència ha procedit a distingir aquella
afirmació de sobirania dels punts de la declaració que feien referència
específica al procés del dret a decidir. El TC es nega a acceptar aquest
dret si es vincula amb l’exercici unilateral de l’autodeterminació,
però l’accepta si es fa “mitjançant un procés ajustat a la legalitat
constitucional amb respecte als principis de legitimitat democràtica,
pluralisme i legalitat” (part II, punt 3b).
El TC
insisteix que la Constitució es fonamenta en el principi de legitimitat
democràtica, entès com “la màxima identitat possible entre governants i
governats” i l’acceptació que “la minoria pugui fer propostes i
expressar-se sobre les de la majoria” (part II, punt 4a); i, després de
reafirmar que no hi ha res intocable en la Constitució, estableix que la
preparació en si del dret a decidir és acceptable -sempre que no
vulneri la democràcia i els drets fonamentals-. Això suposa protegir
(constitucionalitzar) tant les activitats de la societat civil com les
declaracions i accions de les institucions públiques catalanes dirigides
a fer possible el dret a decidir -des del mateix Consell Assessor fins a
les activitats del president i membres del Govern-. En aquest sentit,
aquesta posició permissiva respecte al dret a decidir contrasta (i, per
tant, trenca) amb la sentència del mateix TC de l’any 2008 sobre el pla
Ibarretxe. En aquell cas, el TC va negar la possibilitat d’una consulta
basca, entre altres coses, perquè “incideix sobre qüestions fonamentals
resoltes amb el procés constituent [...] que estan fora de la decisió
dels poders constituïts”. El TC exigia fer primer una reforma
constitucional (via l’article 168) per encabir-hi un potencial dret a
decidir. Ara, en canvi, sembla admetre que el dret a decidir pugui
precedir la reforma de la Constitució.
En rebutjar la posició maximalista de l’advocat de
l’Estat i, per tant, del govern central, que demanava la
inconstitucionalització total de la declaració de sobirania del
Parlament, el TC dóna oxigen al procés i, en realitat, ajuda l’Estat a
salvar-se a si mateix de les conseqüències absurdes que es deriven de la
seva negativa frontal a fer res. En altres paraules, abans de la
sentència del 25 de març i amb el discurs del govern del PP com a única
referència, la futura llei de consultes naixia morta. Ara, en canvi, hi
ha alguna possibilitat (notable si els magistrats del TC són coherents)
que el TC decideixi acceptar la llei de consultes. Una llei de consultes
que, i torno a citar la sentència, permeti a “la minoria... fer
propostes i expressar-se sobre les de la majoria”.
En tot cas, el camí que ha obert el TC és
estretíssim. En primer lloc, perquè el Tribunal crida al diàleg entre
institucions, però ho fa en uns termes molt menys emfàtics que els
utilitzats pel Tribunal Suprem del Canadà en la seva opinió sobre el
Quebec (una opinió que el TC espanyol esmenta explícitament). En segon
lloc, perquè subratlla que el procés de decidir (independentment dels
objectius a assolir) passa per respectar els procediments de reforma de
la Constitució de manera “inexcusable”. Considerant el procediment que
caldria aplicar (l’aprovació per una majoria de 2/3 a les Corts; noves
eleccions i ratificació un cop més per 2/3 de les Corts, i referèndum) i
en què PP i PSOE tenen poder de veto, ens trobem davant d’un dilema
polític molt clar: ¿és acceptable aquest petit regal enverinat que
sembla que fa el TC?
La meva posició és que, ara per ara, la consulta
és, per als catalans, prioritària (tot i que, efectivament, no és el
final del camí si, per alguna raó, no es pot fer). Ens permet
comptar-nos. Supera les divisions encara existents dins d’alguns partits
catalans. Fa visible la voluntat de Catalunya de ser lliure. I ajuda a
democratitzar Espanya, reparant els vicis d’una Transició vigilada. Més
decisivament, sembla inversemblant creure que, un cop feta i guanyada la
consulta, el nus actual no es deslligui amb molta més facilitat del que
els procediments constitucionals semblen donar a entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada