.................................
ara.cat
Sols
XAVIER ROIG |
Totes les tasques que s'estan fent per trobar suport
internacional al nostre procés són lloables. I necessàries. No
interessa, doncs, aturar els treballs en curs. Però convé ser conscients
que estem davant de moviments tàctics, i no confondre'ls amb un
objectiu tan il·lús com improductiu: obtenir l'amistat d'un determinat
país o d'una institució estrangera qualsevol. Cap país té altres països
amics. Té aliats. Potser l'única amistat internacional cal trobar-la
entre la Gran Bretanya i els Estats Units. I tot i així. Ens movem,
atenció, en el delicat terreny dels interessos.
Ho dic perquè, sovint, els catalans hem pecat de
babaus. Acusem els britànics d'haver canviat d'estratègia a mitja Guerra
de Successió. Tenien bones raons per fer-ho: la mudant geopolítica
internacional del moment, i la incertesa de saber si els catalans ho
acabaríem sabent gestionar tot prou bé -dubte raonable-. Resumint-ho,
tenien una bona raó: els seus interessos. Sovint, també, ens hem cridat a
engany amb Euskadi. Altre cop el mateix: no tenen altre interès que
ells mateixos. I és lògic i correcte. I podem anar escalant. Al cap i a
la fi, què és la Unió Europea sinó un conjunt de països amb interessos
comuns? Res més. El fet té lloc a tots els nivells. L'amistat entre dos
pobles de la mateixa comarca s'acaba quan, per separat, comencen els
interessos de cadascun. Per tant, val més no caure en actituds d'estat
d'esperit tou com l'estupidesa pacifista i progressista que ha dominat
Catalunya durant la Transició: solidaritat universal, amistat entre els
pobles, etc. Tot això està molt bé però, si de cas, ve després.
No crec que tots els catalans que donen suport al
procés iniciat siguin conscients d'un fet transcendental: estem sols.
¿Que podrem ser el que nosaltres vulguem? Jo no en tinc cap dubte.
L'únic recel que m'assetja és si ho voldrem amb prou insistència i
intensitat. Em fa por que, en un moment determinat, una part important
de la població pensi que algú de fora es posarà al nostre costat
disposat a defensar els nostres interessos. O que es mullarà perquè
comprèn la causa i pensa que tenim raó. Gran error! Com a molt, hi haurà
opinions individuals agradables. I prou. Estem sols. Tret de nosaltres
mateixos no tenim, ni tindrem, ningú.
Totes aquestes inquietuds m'han sobrevingut, un cop
més, en veure les reaccions a la llei de l'avortament. Fixin-se que al
cor del PP han sorgit veus discordants amb la posició oficial
-determinats militants que, dins del partit, es podrien considerar progressistes
-. La situació posa en evidència que hi ha gent amb prou coratge per
dissentir, si cal. Travessen el llindar de la por. Ara bé, ¿vostès han
detectat alguna dissensió provocada pel procés català? ¿L'han detectada
potser al PSOE? La conclusió és que la capacitat per estar en desacord
amb el partit, sigui el que sigui, existeix. I alguns la posen en
pràctica. Però, i aquí ve l'arrel del meu raonament, aquesta capacitat
de dissentir no es posa en marxa pel que fa al procés català. Pel simple
fet que no hi ha divergència d'opinions. I aquesta lliçó hauríem de
gravar-nos-la a sang i foc. Altres causes tenen defensors escampats pel
món. La nostra, no.
Aquest fet -que militants dels partits divergeixin de la posició oficial per a determinades decisions, però mai pel que fa al problema catalán
- és el que ens ha de fer entendre que a Espanya, com en altres
indrets, no hi tenim amics. Pensar el contrari ha estat l'error
fonamental de la Transició. Determinats elements (uns abillats de
progressisme d'esquerres i altres de creadors-de-riquesa-pel-bé-de-Catalunya
amants del Puente Aéreo) ens han volgut fer veure que això no era així.
Que mort en Franco, l'amistat universal dels suposats demòcrates
espanyols ens ajudaria. Mentida.
La manca de patriotisme i fidelitat dels partits
catalans és exasperant. Aquest terrible defecte tan nostrat -altrament
no seríem on som, després de tants segles- és el que m'inquieta. Aquests
elements que, almenys de cara a l'aparador, sovint són capaços de
deixar sol el govern d'un país que ha de fer front a una situació tan
complicada, no em mereixen gaire confiança. I aquests que no ajuden a
fons, jugant-s'hi el coll si cal, podria ser que, a sobre, volguessin
fer-nos creure -precisament ells- que arribat un moment determinat fora
de Catalunya hi ha gent disposada a defensar els nostres interessos. I
els catalans, sempre una mica beneits, som sensibles a la verbositat
tendra, a l'emotivitat de rebedor. No senyor. Aquest cop, com sempre, a
fora no hi ha ningú. Estem sols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada