Dividir els catalans

Dividir els catalans

VICENÇ VILLATORO

| Actualitzada el 03/08/2013 00:00

Dividir els catalans

D'entre tots els arguments que es fan servir contra el dret dels catalans a decidir el seu futur, n'hi ha un que em sembla especialment pintoresc. És el que diu, compungidament, que la petició sobiranista divideix els catalans. Em sembla pintoresc no pas perquè el consideri fals. Efectivament, la proposta d'independència de Catalunya divideix els catalans entre els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. Però no més que la imposició de la dependència d'Espanya, que també divideix els catalans entre els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. El sobiranisme divideix els catalans, com també els divideix l'unionisme, el fet de ser de dretes o d'esquerres, religiosos o laics, del Barça o de l'Espanyol o del Madrid... Qualsevol proposta d'acció o d'omissió sobre qualsevol cosa divideix els catalans, perquè existeixen poques qüestions que generin unanimitats.

Seria bonic que els catalans no estiguessin dividits per res, perquè tots pensessin el mateix sobre tot? Francament, no gaire. Les societats estan compostes per persones que tenen punts de vista, interessos, creences i conviccions diferents, i això comporta divisions. La qüestió no és que hi hagi divisions, sinó que hi hagi mecanismes per gestionar-les pacíficament i endreçadament. La democràcia és precisament això: la constatació -que els totalitarismes neguen- que en una societat hi ha punts de vista diferents però que tenen igual legitimitat i l'acord sobre fórmules i condicions per gestionar la divisió sense estar condemnats a la paràlisi. La democràcia reconeix la divisió i fins i tot l'enfrontament, ni els nega ni els evita. El que fa és oferir-nos uns instruments per prendre decisions: adoptar el parer de la majoria. No és només votar, és poder-ho fer lliurement. Perquè hi ha opcions diferents, és a dir, divisions.

Si els contraris al dret a decidir creuen que exercir aquest dret divideix els catalans, què ens proposen? No decidir? La seva proposta seria dir-nos: com que tu i jo pensem diferent, per tal d'evitar baralles i divisions, tu faràs el que jo et digui. I així no ens dividirem. A Catalunya hi ha una part de la població que vol mantenir-se dins d'Espanya. Hi ha una part de la població que en vol sortir. Totes dues parts tenen tot el dret a pensar el que pensen, és del tot legítim. De moment, no ens deixen comptar-nos, per saber qui té la majoria. El que ens diuen és que, per evitar divisions, acceptem i obeïm tots el criteri d'una part, dels qui no volen marxar, sense ni tan sols saber si és la majoritària. El que ens proposen no és evitar la divisió, sinó imposar el criteri d'una de les parts.

Aquesta voluntat d'evitar o ajornar les divisions s'entendria si estiguéssim parlant d'una qüestió menor, que podem deixar per a més endavant. Quan encara no hem començat a construir una casa, podem ajornar la discussió sobre si volem pintar el menjador de blau o de blanc, perquè això crea divisions i el primer és fer la casa. Però quan la decisió és entre formar part o no formar part d'Espanya, no es tracta d'una qüestió menor ni fàcil d'ajornar: no podem dir que quan hi arribem ja ho veurem. Perquè ja hi som. No independitzar-se és quedar-se. No decidir és donar-ho per ja decidit, a favor d'una de les opcions que ens divideixen. No decidir és considerar ja decidit que ens quedem. Sense que importi saber quants ho volien i quants no ho volien.

Hi ha divisió entre els catalans sobre quedar-se a Espanya o marxar-ne? Sí. És dramàtic? És important. És perillós? Totes les divisions són perilloses si no acceptem els mecanisme pacífics i democràtics per arbitrar-les. Qui ha provocat aquesta divisió? Dir que això és culpa de l'aparició de la proposta independentista em sembla injust. També es podria dir que l'ha provocada la no resolució per part d'Espanya de l'encaix de Catalunya. O la sentència del Constitucional. La independència divideix? Sí, tant com la dependència. La qüestió no és aquesta. La qüestió no és buscar les responsabilitats, compartides, de la divisió. La qüestió és constatar que la divisió existeix, que és l'expressió de diferències legítimes i respectables de sensibilitats i d'interessos, i buscar la manera d'arbitrar-ho. No cal buscar gaire. La manera fa molts anys que està inventada. Es diu democràcia.