Publicat a  Tribuna.cat - 18/07/2013

 

 

Sergi Sol

Periodista

La unitat popular no es predica, es practica

Campanya per 'alliberar' el procés de les institucions titulava l'edició del Punt-AVUI de dimecres, resumint així la presentació d'una iniciativa d'un grup dispers de persones que entenc deuen representar el poble, el poble de Catalunya, que és el que no fan --suposo-- els representants electes que hi ha al Parlament, és a dir, aquells que efectivament sí ha votat el poble de Catalunya, tant si són els del PP com els de la CUP, comptant -per suposat- els cinquanta diputats del grup majoritari -si més no en aquests moments- que és CiU.

Això és efectivament el que va votar el poble de Catalunya, aquests són els electes que la ciutadania va dictaminar amb els seus vots. Però amb una diferència notable respecte altres contesses electorals: el primer i el segon grup de la cambra catalana (CiU i ERC) defensaven obertament la celebració d'una consulta. Era part del seu programa electoral. De fet, era la pedra filosofal que va justificar la convocatòria electoral del President Mas: posar el futur del país en mans dels ciutadans, utilitzant l'argot habitual de Junqueras.

Només ERC propugnava també, en paral·lel, una Declaració Unilateral d'Independència. Però ERC, amb Junqueras al capdavant, tot i ser segona força només va aconseguir 21 diputats, que són molts però de totes totes completament insuficients davant un Parlament de 135 diputats. CiU mai no es va comprometre a cap mena de Declaració d'Independència, només a consultar la ciutadania. Però ep!, que ja és molt, molt més que no ens hauríem ni imaginat fa tot just un parell d'anys.

Allò que és exigible a aquest Parlament i molt concretament a CiU, davant els dubtes que de tant en tant (de vegades massa sovint) generen els seus portaveus- és la convocatòria d'un referèndum, ´sí o sí' tal i com va prometre el President Mas durant la campanya electoral. I és en aquesta tessitura que es planteja la batalla. Aquest és el compromís que recollia el Pacte de legislatura subscrit entre CiU i ERC, un Pacte que es va enrocar davant les reticències de CiU a comprometre's amb claredat per la celebració de la Consulta, malgrat ser la qüestió que va determinar tota la campanya de novembre de 2012. I tota vol dir tota. Perquè aquest és el canvi gegantí que s'ha produït en la política catalana. Per primer cop, per primer, el sobiranisme planteja un test democràtic sobre la creació d'un estat català i, com a conseqüència, la ruptura amb l'estat que hem patit des de fa segles.

La miopia política d'alguns independentistes --i dic miopia per no utilitzar un qualificatiu més sever i escaient-- els va portar a no subscriure la Declaració de Sobirania del Parlament que era el resultat del pacte de legislatura subscrit entre CiU i ERC. Aquella greu espifiada de la CUP va ser afortunadament objecte d'una contundent crítica interna per molt que els seus portaveus parlamentaris (3 diputats de 135) insistissin tossudament -ja fos per convicció o per disciplina- a defensar un vot incomprensible just el dia que havien d'estar al costat de la majoria, com els primers.
Per guanyar necessitem a tothom. Però n'hi ha que, amb la victòria a tocar, s'enroquen i opten per immortalitzar-se com a independentistes"
Un dels arguments peregrins dels convocants d'aquesta iniciativa ha estat argumentar que els "partits pretenen maquillar les retallades que s'estan fent al país", just el mateix argument que tant utilitzen els detractors de la consulta amb el PP i C's, entre d'altres, al capdavant. A part, hi ha la qüestió dels Països Catalans que aquesta iniciativa formula amb tan poca intel·ligència, posant el carro per davant els bous, i convertint els Països Catalans, la nació, en un problema. Falta saber si els convocants també parlen en nom del País Valencià i de les Illes.

Precisament aquest maniqueisme, aquesta incapacitat per sumar, és el que va portar a determinada esquerra independentista a no participar en la gegantina mobilització nacional de l'11 de Setembre, preludi del colossal error que tindria continuïtat al Parlament. Una decisió absurda i desafortunada. Precisament el dia que el Poble surt al carrer en massa per la independència, precisament vas i aquell dia te'n desmarques. Fins i tot caldrà dir que tot plegat té un punt delirant i vist amb perspectiva històrica és fins i tot al•lucinant. I precisament ara els promotors d'aquesta iniciativa, vinculats directament als que no van voler participar en la multitudinària mobilització de l'11 de setembre de 2012, són els que reclamen "mobilització popular" com a motor real del procés. Incomprensible de totes totes un cop més.

Però és el que té ser esclau del maniqueisme i no tenir cap mena de voluntat de sumar. La unitat popular no es predica, es practica. Per guanyar necessitem a tothom, no ens sobra ningú, ningú. Però n'hi ha que quan tenen la victòria a tocar, quan per primer cop és possible, s'enroquen i opten per immortalitzar-se com a independentistes. És un dels perills del procés que hem endegat entre tots, que alguns furibunds independentistes vulguin perpetuar-se com a tals front una majoria que volem deixar de ser independentistes quan abans millor per concentrar totes les nostres energies a construir una societat més justa i lliure en el marc de la República catalana que tant de bo un dia abracés la nació complerta, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.