El Vaticà no és Madrid
No és cap novetat. Probablement es remunta als Reis Catòlics. Però en el context actual és una informació que es basa més en els desitjos d’aquests sectors que en la realitat. Es tracta de marcar paquet davant del nou pontificat. El mapa episcopal de Catalunya, que depèn bàsicament de la successió a Barcelona, encara s'està dibuixant.
Diuen que el Vaticà farà un “cop de timó per evitar adhesions a la deriva sobiranista”. Dit clarament, que els sectors polítics que s’oposen al procés sobiranista voldrien que el Vaticà nomenés bisbes tenint en compte primer de tot el seu pensament polític sobre el fet català. I aconseguir que Catalunya siguin més espanyola amb una església menys catalanista, com si això depengués del bisbe de torn.
Però el Vaticà no és Madrid. “Qui és el Vaticà?”, m’han contestat més d’una vegada quan he preguntat que pensava el Vaticà d’algun tema. De “vaticans” n’hi ha molts. Sectors, corrents i lobbies de tots colors que des dins del Vaticà s’agrupen segons els seus interessos i mentalitat. I és cert és que fa anys que el nacionalisme espanyol té la vara ben alta a nunciatura i dins de l’escalafó jeràrquic de la Santa Seu. Està contrastat que darrers anys molt candidats a bisbes han caigut de la llista quan algú oportunament ha deixat caure, sense necessitat de fonamentar-ho: “Uy... éste es muy nacionalista...”. Nacionalista català, és clar. Si era un bon perfil pastoral era secundari.
Encara que ho tituli l’ABC, ells no són el Vaticà. Però saben que el procés de Barcelona comença a córrer i no volen perdre cuota de pantalla, com sembla que l’estan perdent en el relleu de Madrid.
No cal entrar en els argument hilarants utilizats de nou a l'ABC. Bé..., una mica.
Torna la cançoneta dels seminaris buits a Catalunya i plens a la resta d’Espanya. Però no s’entretenen a comptar quants seminaristes tenia Rouco quan va arribar a Madrid i quants en té ara. Ni tampoc el llista de diòcesis ben espanyoles amb un seminarista o cap. Ni dels seminaris que obsessionats amb les xifres després han hagut de fer neteja. El problema de les vocacions es veu que és un problema català. A Buenos Aires el seminari també estava a rebentar.
No cal comentar tampoc el mal gust d’enterrar en vida a dos bisbes catalans amb problemes del salut, als quals des d’aquí aprofitem per desitjar-los una feliç recuperació.
I, finalment, ja no mereix més adjectius que el criteri per mesurar l’idoneitat episcopal sigui el seu grau d’adhesió a la unitat d’Espanya. O que sigui un pecat greu afirmar que l’Església respectaria el resultat d’una consulta a Catalunya. Que volen que facin els bisbes si un dia Catalunya se separa d’Espanya? Enviar la Guardia Suïssa? Comprar vots amb els fons de l’IOR? Això si, mentre, a Catalunya, s’ha instal·lat el discurs que intentar influir en esl nomenaments de bisbes va contra la laïcitat.
En fi, si em permeten un consell si volen saber qui podria ser el millor arquebisbe per Barcelona només han de fer una cosa. Preguntar als seus diocesans. O si volen, només als capellans. Tothom sap qui sortiria. També poden preguntar als seus capellans sobre alguns dels bisbes tan aplaudits per l’ABC. I ja veuran que no els importarà gaire on ha nascut, ni quin seria el seu vot en un referèndum. Els importarà si està a l’alçada dels bisbe que demana Francesc o si són dels qui els agrada viatjar en primera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada