Entrada del bloc PER ELS BONCA PATRICIS - 28/07/2013
Diari de Setge del 29 de juliol de 1713 (dia 5).
Des de l'Antoni Bassas al Director General de Relacions Exteriors de la
Generalitat de dalt, l'unionista Francesc Gambús, ens han recordat
aquests dies que xiular himnes d'altri és de mala educació. Francament,
amb tot el respecte del món, em sembla que plantejar-ho en aquests
termes és anar de selecte, just al bell mig d'una lluita de fang. Som a
l'inici d'un procés de secessió. Repeteixo, secessió. Ens en volem
desfer de l'estaca. I això comporta actuar d'una manera el més adequada
possible al moment en què vivim. No parlem d'un himne qualsevol en un
moment més, sinó del de l'Espanya que ara, en aquests moments, encetada
la batalla final, ha posat la proa a acomplir el seu objectiu secular
d'eliminar-nos del mapa per sempre. En aquestes condicions, resulta d'un
llirisme (de lliri) extraordinari parlar de mala i bona educació.
Podríem argumentar la necessitat de no xiular els símbols espanyols com a
una qüestió d'estratègia: no convé aparèixer ara com a conflictius.
Però és que és exactament el contrari! Qui no plora no mana i aquí no
intervindrà ningú del món mundial si no en fem una de grossa, de molt
grossa, des de la democràcia popular. Si no els posem un veritable
problema davant la taula.
Ens diuen els prudents: no facis als altres el que no voldries per a tu. Excel·lent criteri ètic. El problema rau en el fet que comença a casa teva una gran competició internacional en la qual els de l'himne que sona t'espolien els teus atletes. Que la nació que representa aquelles notes músicals actua en tots i cadascun dels fòrums mundials on té veu per evitar la teva existència i reconeixement. Que aboca ingents recursos (en part també nostres) per evitar que puguis competir com un país més. "Yo nunca silbaría el himno catalán", va afirmar en una de les seves disculpes, el famós segon d'abord dimitit de la Marca España. I jo tampoc prohibiria mai als espanyols tenir seleccions esportives pròpies, se'l podria contestar. Som en una guerra democràtica per recuperar la nostra dignitat com a poble. I, francament, defensar que hem d'anar vestits d'etiqueta a reptar empolsinats pel camp enemic em sembla un posicionament del tot ingenu. Exactament, el posat de bonisme tan característic de la història del país que ens ha deixat en el punt on som ara, és a dir, al caire de l'abisme si no ens en sortim.
Amb el frac en mig de la batalla
 |
| Salou |
Ens diuen els prudents: no facis als altres el que no voldries per a tu. Excel·lent criteri ètic. El problema rau en el fet que comença a casa teva una gran competició internacional en la qual els de l'himne que sona t'espolien els teus atletes. Que la nació que representa aquelles notes músicals actua en tots i cadascun dels fòrums mundials on té veu per evitar la teva existència i reconeixement. Que aboca ingents recursos (en part també nostres) per evitar que puguis competir com un país més. "Yo nunca silbaría el himno catalán", va afirmar en una de les seves disculpes, el famós segon d'abord dimitit de la Marca España. I jo tampoc prohibiria mai als espanyols tenir seleccions esportives pròpies, se'l podria contestar. Som en una guerra democràtica per recuperar la nostra dignitat com a poble. I, francament, defensar que hem d'anar vestits d'etiqueta a reptar empolsinats pel camp enemic em sembla un posicionament del tot ingenu. Exactament, el posat de bonisme tan característic de la història del país que ens ha deixat en el punt on som ara, és a dir, al caire de l'abisme si no ens en sortim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada