Catalunya: la mà que mutila l'altra mà.

Aquesta acció tan absurda és el que passa amb el nostre patrimoni. Un patrimoni que no està fet de pedres, ni és fruit de la natura, ni és una obra d'art mundialment reconeguda; el nostre patrimoni és la nostra llengua. El català és una llengua antiga i molt estimada. És el nostre gran patrimoni real, el que ens identifica com a col·lectiu als ulls del món, la llengua és el que ens fa ser; i no, no és exclusivament un instrument per a comunicar-nos. Però nosaltres tenim un problema amb aquesta llengua.
Les administracions catalanes, déu n'hi do la feina que han fet i l'esforç que estan fent per promoure el nostre català (molts direu que en podrien fer més). Són centenars de milers d'euros al cap de l'any per redreçar aquest patrimoni. És la mà que fa lleis de normalització, del cinema, les campanyes publicitàries, cursos gratuïts, immersió a les escoles, promociona institucions culturals, subvencions i un llarg etcètera.
L'altra mà ignora la feina de la seva companya, es dedica a destruir i a aniquil·lar la feina feta, és la manca de responsabilitat de molts treballadors que depenen de la Generalitat, dels ajuntaments, de les diputacions i de moltes empreses públiques com l'ICS, FGC, TMB, universitats i altres que, massa sovint no parlen el català entre ells o fins i tot no t'atenen en la nostra llengua. Podeu comprovar-ho sortint al carrer o bé entrant en aquests centres (inclosos els centres d'ensenyament) i parar l'orella. Tothom té el dret i la llibertat de fer servir la llengua que vulgui, però cal tenir en compte que treballen pel bon funcionament del país i se'ls demana una responsabilitat. Vet aquí la contradicció, per una banda un gran esforç institucional i per l'altra el propi cos de treballadors de les diferents administracions sembla que ho ignoren. I per què? Què falla? És la manca d'orgull, de la poca confiança amb el país que no té il·lusió, ni estímul? ¿Quin sentit té ensenyar català a classe i parlar en castellà a la sala de mestres? ¿Quina raó té reclamar una llei del cinema que obligui a doblar o subtitular en català si quan comprem les entrades a la taquilla no ens entenen?
Conclusió: necessitem un nou horitzó. Cal oferir un estat, sí, un estat de ple dret, sobirà amb veu pròpia al món que faci respectar el què som, a dins i a fora. Orgullosos del què tenim i del què som.
Cal marcar aquest nou horitzó, comencem ara mateix, cal que tots els treballadors de les administracions públiques catalanes s'exigissin a si mateixos l'ús de la nostra pròpia llengua, perquè si no, res no té sentit. I un país sense sentit no és un país, som uns braços sense mans.