Full de ruta

Feu un exercici d´imaginació. Imagineu-vos un partit R. Madrid-Barça. Imagineu-vos que mentre el Madrid té onze jugadors, tots ells en plena forma, el Barça sols en té set, tres d'ells surten al camp amb els cordills de les botes lligats entre si i dos més senten una simpatia desbordant cap al Madrid, és a dir, sempre han volgut fitxar pel Madrid i així ho han manifestat en diverses entrevistes. Llàstima que el Madrid mai els ha volgut fitxar perquè creu que no són prou bons per al seu equip… A més a més, per reblar el clau, l'àrbitre és soci del Madrid de tota la vida.

Quan tot està preparat per començar el partit, veiem que inexplicablement, el marcador ja llueix un esplendorós 3-0 a favor del Madrid. Tot i així, el Barça decideix jugar el partit en aquestes condicions. El resultat final no cal que us l´expliquem, oi?

Creiem que és una metàfora bastant versemblant de la situació actual que viu el país. Bàsicament, la cosa està així: els espanyols són més i es fan les lleis a la seva mida. El PSC no anirà mai en contra dels interessos del PSOE, és un “farol” que tothom sap que mai farà servir, i el finançament anirà malament perquè el que donin a Catalunya ha de sortir de la butxaca de les altres Comunitats Autònomes, i Catalunya és, legalment i jurídica, una Comunitat Autònoma més del Règim Comú. En resum, i per dir-ho cruament de nou, els espanyols són més i mai els convencerem que facin una cosa que objectivament els perjudica. Ara simplement estem en la fase d´intentar vendre com a positiu un mal acord o d´encolomar-se la culpa els uns als altres. El President Montilla ja va dir en el missatge per la Diada que la Generalitat acceptarà “un acord que serà el millor possible per a Catalunya”. Hem renunciat a guanyar, o sigui, ja hem perdut.

La clau de tot plegat és decidir si es juga el partit en aquestes condicions, i òbviament es perd, o ens hi neguem i encetem una nova via. 30 anys de democràcia han servit per avançar en molts aspectes però l´Estat de les Autonomies ha donat de si tot el que podia donar i ara ens trobem en un atzucac i hem de buscar una nova via. Quina ha de ser aquesta nova via? Nosaltres creiem que hem de buscar el camí que ens ha de portar a la independència, i aquest és el nostre full de ruta:

Només hi ha dues vies per accedir a la independència: la via militar, descartada per motius obvis, i la via democràtica. La via democràtica es bifurca en dues: referèndum d´autodeterminació o proclamació de la independència per part del Parlament amb majoria absoluta. El referèndum d´autodeterminació també s´ha de descartar perquè per convocar-lo legalment i amb garanties que sigui totalment vinculant s´ha de fer amb el vist i plau del Govern espanyol. Descartat doncs. Per tant, l’única via possible és la proclamació de la independència per part del Parlament amb majoria absoluta. Ara bé, avui en dia és totalment inversemblant que tant CiU com ERC obtinguin majoria absoluta en solitari perquè el tacticisme i l´estratègia seguida els últims anys els ha fet perdre la credibilitat i els impedeix assolir aquest objectiu.

Per tant, el procés seria el següent: fer una Coalició de partits que defensin la independència. Aquesta Coalició hauria d´estar formada, com a mínim, per CiU i ERC. La credibilitat i el terreny perdut només el recuperarien amb aquesta unió en un objectiu comú i ambiciós. Seria com dir a la societat: ara va de debò, o ara o mai!!! I això engresca i molt. A més a més, si ells dos s´uneixen, segur que tots els partits independentistes actualment extraparlamentaris més totes les entitats civils sobiranistes els donarien suport immediatament. Aquesta decisió tan important, evidentment, hauria d´anar precedida de Congresos Extraordinaris dedicats única i exclusivament a debatre i, esperem-ho, aprovar aquesta Coalició i els seus objectius.

Aquesta Coalició Nacional, vegeu que ja fem servir majuscules quan parlem de la Coalició ja que nosaltres sí que som la Catalunya Optimista, redactaria una Constitució, no un Estatut, que s´acabaria de definir un cop assolida la independència i on es pugui veure reflectida qualsevol persona o partit de dretes o esquerres. Aquesta Constitució seria el programa amb el qual es presentaria aquesta Coalició a les eleccions al Parlament de Catalunya i la ciutadania sabria exactament què està votant: votant aquesta Coalició es vota sí a la independència i votant altres partits es vota no a la independència. S´entén, oi? A més a més, juntament amb aquesta Constitució, s´hauria de difondre i explicar el preu de la dependència, és a dir, el que ens costa, amb xifres i amb exemples clarificadors, la pertinença a Espanya. Aquesta Coalició recolliria fins l´últim vot sobiranista i s´aprofitaria dels avantatges que la Llei d´Hondt dóna a la concentració de vot. Cal recordar ara i aquí que CiU i ERC per separat ja han sumat majoria absoluta durant les últimes legislatures. Us imagineu els resultats units en un objectiu comú i ambiciós com aquest? Nosaltres sí.

Aquestes eleccions podrien donar tres resultats:

1-La Coalició queda segona i el PSC guanya les eleccions: l´últim que apagui el llum i tal dia farà un any…

2-La Coalició queda primera i guanya les eleccions, però amb majoria relativa. És el pitjor supòsit perquè no permet aplicar el programa, la independència, i ens aboca a continuar gestionant les misèries… Tindríem la mel a tocar dels llavis però no podríem queixalar…

3-La Coalició guanya amb majoria absoluta. Al·leluia!!! Perplexitat i celebracions a Catalunya i incredulitat, insults i “rasgamiento de vestiduras” a Espanya, o sigui, normalitat absoluta. Això sí, mirem d´evitar l´apedregament del Mc Donald´s de La Rambla per tant els Mossos hauran de vigilar d´aprop els provocadors professionals d´incidents. Un cop constituït el nou Parlament, s´haurien de portar els resultats electorals, majoria absoluta, a Madrid, la Unió Europea i els Estats Units, i explicar-los el què farem: proclamar la independència en base al resultat obtingut a les eleccions i demanar immediatament l´ingrés a la UE, si és que no hi som ja com a part d´Espanya. És imprescindible que aquest darrer tràmit ja estigui bastant mastegat, que haguem sigut previsors i haguem encetat discretes converses durant els mesos anteriors a les eleccions. Serien capaços els països occidentals de negar-se a reconèixer un procés estrictament democràtic i amb una majoria social al darrera? Segur que no.

Algú pot pensar que això és el conte de la lletera. Potser sí, però en el pitjor dels casos, ens haurem comptat, és a dir, sabrem exactament quants som i amb qui comptem, que és també exactament el que no vol Espanya quan diu que a Catalunya no hi ha un sobiranisme majoritari.

Les grans preguntes són: hi ha actualment a CiU i ERC líders prou sòlids i desacomplexats que puguin tirar endavant un ambiciós projecte com aquest? Arriscarien la seva discreta carrera política, i els seus sous, per engrescar tot el país en aquesta empresa comuna i totalment necessària?

Sí, nosaltres també tenim els nostres dubtes, però no veiem cap altra via per aconseguir la independència, perquè tots els altres camins estan taponats per Espanya i sols porten a la frustració de gestionar engrunes i de topar amb la paret del Tribunal Constitucional. Si CiU i ERC primer i la resta de la societat després ho decidim, Espanya no podrà aturar-ho, per tant, no busquem culpables gaire lluny, perquè ho tenim a l´abast.

Col·lectiu Eterna.