08 de setembre 2014
07 de setembre 2014
La Catalunya assimilada
publicat a naciodigital.cat
La Catalunya assimilada
A Nació Digital hem explicat a bastament la història d'Henri Pajau, un soldat nord-català mort al front durant la Primera Guerra Mundial. Divendres es va escriure l'últim episodi d'un relat
que, més enllà del trauma irrecuperable d'uns alts índex de mortaldat,
va suposar un sotrac col·lectiu en una societat que d'aleshores ençà ha
vist com la seva catalanitat -entesa des dels paràmetres de la Catalunya
Sud- ha minvat fins a esdevenir purament folklòrica.
És des d'aquesta explicació que s'entén i fins i tot il·lusiona
que una missa en francès es pugui cloure amb el cant del 'Virolai', o
que una làpida pugui dur un escrit en català, però en aquest cas pot
passar que l'arbre no ens deixi veure el desert, perquè tot i petits
símptomes de recuperació, sovint més visuals que profunds, per als
catalans del sud Catalunya Nord continua tenint el dubtós merit
d'esdevenir l'exemple diari del que pot ser una Catalunya assimilada,
desposseïda de la seva personalitat, reduïda a una simple curiositat
regional.
És en aquesta tessitura que cal replantejar-se aquesta equivocada admiració
cap allò que representa França i en especial en un moment que els
nostres governants es plantegen ingressar en una francofonia
especialista a imposar la seva llengua sobre les altres. Històricament
França no ha estat millor que Espanya per a Catalunya, fet que no vol
dir ni de bon tros, que Espanya hagi estat l'opció més òptima. Si de
cas, d'Espanya cal agrair la seva profunda ineficàcia a l'hora de dur a
terme el seu intent d'assimilació i recordar que, malgrat tot, se'n
surten, perquè a tots aquells catalans -del sud- decebuts pel fet que a
Perpinyà no s'escolti ni una paraula de català només cal recomanar-los
un passeig pel centre d'Alacant. S'adonaran que no hi ha cap diferència.
05 de setembre 2014
Guanyar és un estat d’ànim, també
Guanyar és un estat d’ànim, també
XAVIER ROIG |
Ahores d’ara sembla clar que el procés que segueix el
país està sent apuntalat, bàsicament, per la societat civil. Però
constituiria un engany pensar que les peces poden encaixar fàcilment.
Que tot es pot dur a terme de manera ordenada i eficaç sense unes elits
polítiques i professionals adequades-en aquest sentit, els recomano que
segueixin amb atenció l’alliçonadora sèrie John Adams, que TV3
estrena dilluns que ve-. La realitat és que estem arribant al punt més
crucial que el país ha hagut d’afrontar en els darrers tres-cents anys
amb una classe política que cada dia va a pitjor. És cert que, des del
punt de vista polític, un procés tan compromès només pot ser tirat
endavant per uns pocs que fan molt, com ara succeeix. Però això no
hauria de ser excusa perquè la segona línia de polítics en actiu actuï
de manera tan ofensiva com ho fan aquí. No crec que la degradació
política en què es troba el país tingui precedents a Europa.
L’any 2002 vaig publicar un llibre titulat Ni som, ni serem.
Tant el títol com el contingut mostraven la desconfiança sobre un
sistema català instal·lat (el de la Transició) que estava totalment
infectat i impedia el veritable desenvolupament del país. Determinats
amics i coneguts (alguns d’ells periodistes, que se’ls suposava
informats) em titllaren de negatiu. De descriure un estat general
corromput que només residia en la meva imaginació. Vaig haver-me-les de
sentir de tots colors. Fins i tot vaig haver de contestar a alguns
articles en què m’acusaven de poc patriotisme -per cert, alguns dels que
ho van fer han estat processats posteriorment per actes delictius-. No
em vull estar d’atorgar-me, ni que sigui un cop, el mèrit d’haver
predit, en bona part, el que succeiria (per exemple, dir que ERC era
l’únic partit catalanista net; però també que només el senyor Mas podia
erigir-se en el Suárez català, si mai arribava el cas).
Aquest, diguem-ne, autobombo, el trec a col·lació
perquè d’ençà d’aleshores (ja fa dotze anys!) he parlat amb bastants
polítics i sempre els he demanat que regeneressin la classe política.
Que els polítics no podien viure entre tanta brutícia. Que vigilessin
les caixes d’estalvis perquè un dia petarien, etc. Però vaig detectar
determinades coses que em van espantar encara més del que ja estava. Una
va ser descobrir que la classe política existent era majoritàriament
prima: intel·lectualment, però, també, personalment. I una altra va ser
comprovar que, tret de comptadíssimes excepcions, no tenien la més
mínima intenció de millorar. Així hem arribat a la lamentable situació
en què es troba el país: un projecte formidable comandat per una classe
política que, tot i que els seus dirigents sabien que no servia, no li
ha donat la gana de renovar-se.
Amb l’agreujant que a Madrid sempre han sabut que la
societat catalana, com a bon col·lectiu sotmès, tendeix a la corrupció.
Una corrupció que sempre ha estat consentida i estimulada entre la
classe política per controlar el gueto català. S’imaginen els gols que
ens han colat durant tots aquests anys? Però el més lamentable és veure
que la prostitució política continua arrelada ara, en un període tan
crític. L’agreujament provocat pel cas Pujol no evita
irresponsabilitats. La vicepresidenta encarregada d’organitzar el 9-N
posa el procés en dubte. Els senyors Iceta i Duran troben “sintonia”
entre ells -veure’ls gesticular amb l’objectiu de continuar com a
guardians del gueto resulta patètic-. Alguns socialistes, dits
independentistes, s’han acostumat a practicar permanentment el “me’n
vaig” interruptus. El senyor Carod relata, en una ràdio de fora
del país, les vergonyes de CiU, però sense explicar com s’ha finançat
sempre el PSC-PSOE -que és el partit que el va encimbellar fins a
vicepresident-. Els d’Unió diuen que donaran “llibertat de vot”, com si
fossin Déu, però sense explicar si aquesta llibertat després la
utilitzaran per fer la guitza... Buf!
Total, que arribem a un moment transcendental de la
nostra història amb una societat sobtada. Una societat a la qual si la
punxen no li treuen sang. ¿I algú pretén que l’estat d’ànim de molts
ciutadans no estigui tocat? En una situació normalitzada, jo seria el
primer a agafar i plegar. “Aneu a fer punyetes!” Però ara convé no
defallir i, sobretot, no pensar que el nostre futur només passa per la
nostra classe política actual. Perquè també és per fer fora tota aquesta
colla, tota aquesta atmosfera asfixiant, que cal que emplenem la V el
dia onze. Perquè aquesta vegada l’estat d’ànim sí que és determinant.
28 d’agost 2014
22 d’agost 2014
La crisi canària. Per què ens interessa?
vilaweb.cat
El govern de les Canàries ha entrat en un conflicte
seriós amb el govern espanyol. L'anunci de prospeccions petrolieres a la
costa, prop de les illes, ha posat en peu de guerra una bona part de la
població. El govern canari ha amenaçat, fins i tot, de trencar les
relacions amb Espanya i ha anunciat que convocarà un referèndum sobre
aquestes prospeccions. El parlament es reunirà al setembre i la idea és
de fer-lo al novembre. Coincidirà, doncs, amb la consulta del 9-N.
Per a fer aquest referèndum, el govern canari també haurà de demanar permís al govern espanyol. Això ha fet que alguns es preocupen pensant que Rajoy pot permetre'l. Autoritzar el referèndum de les Canàries i prohibir el de Catalunya reforçaria la tesi que el problema és el tema, no la via.
Però el problema no és tan senzill. Es podria llegir al revés, convertint el no en la imposició política que és. I, en tot cas, el referèndum canari és un gran problema per a l'estat espanyol. Per al PP, perquè l'impulsor de les prospeccions és el dirigent canari del seu partit i ministre a Madrid. Però, per a l'estat en general, també, perquè la zona és explosiva. Les Canàries encara es consideren oficialment una colònia a l'OUA, el Marroc també ha començat a fer extraccions a la zona, la frontera entre el Marroc i Espanya --la marítima-- no s'ha definit de manera oficial i el problema del Sàhara surt per tot arreu.
Si els nacionalistes canaris --i el president Rivero és un home pròxim a Artur Mas-- aprofiten aquesta crisi per a obrir una escletxa a l'estat, això crec que només ens pot afavorir. Perquè Espanya no podrà aguantar dues crisis simultànies i perquè, si això passa, l'opinió internacional encara s'haurà de demanar més si el problema no és, en realitat, Madrid. Vull dir les famílies que manen a Madrid.
Vicent Partal
22.08.2014
La crisi canària. Per què ens interessa?
Per a fer aquest referèndum, el govern canari també haurà de demanar permís al govern espanyol. Això ha fet que alguns es preocupen pensant que Rajoy pot permetre'l. Autoritzar el referèndum de les Canàries i prohibir el de Catalunya reforçaria la tesi que el problema és el tema, no la via.
Però el problema no és tan senzill. Es podria llegir al revés, convertint el no en la imposició política que és. I, en tot cas, el referèndum canari és un gran problema per a l'estat espanyol. Per al PP, perquè l'impulsor de les prospeccions és el dirigent canari del seu partit i ministre a Madrid. Però, per a l'estat en general, també, perquè la zona és explosiva. Les Canàries encara es consideren oficialment una colònia a l'OUA, el Marroc també ha començat a fer extraccions a la zona, la frontera entre el Marroc i Espanya --la marítima-- no s'ha definit de manera oficial i el problema del Sàhara surt per tot arreu.
Si els nacionalistes canaris --i el president Rivero és un home pròxim a Artur Mas-- aprofiten aquesta crisi per a obrir una escletxa a l'estat, això crec que només ens pot afavorir. Perquè Espanya no podrà aguantar dues crisis simultànies i perquè, si això passa, l'opinió internacional encara s'haurà de demanar més si el problema no és, en realitat, Madrid. Vull dir les famílies que manen a Madrid.
El president, amenaçat
vilaweb.cat
Quim Torra 22.08.2014
El president, amenaçat
Se n'ha anat parlant i és una sospita generalitzada, però ahir, de nou, Luis Maria Ansón, a El Mundo, repetia que els serveis secrets espanyols i el CNI investiguen el president Mas. La raó, òbviament, és la voluntat de convocar la consulta sobre la independència de Catalunya. I l'objectiu, encara més òbviament, que s'arrugui i 'replegue las velas de su barco secesionista. Si no lo hace se enfrentará, tal vez en las próximas semanas, a un escándalo de mayúsculas proporciones'. Si algú coneix les clavegueres de l'estat, és el senyor Ansón. És un hàbitat on es troba bé. Cal donar, doncs, tot el crèdit a les seves paraules. El nostre president, democràticament escollit, que ha actuat amb escrupolositat democràtica, que compleix el manament del parlament --i del poble que el va escollir--, és, a hores d'ara, investigat per l'estat impropi amb una finalitat política. És intolerable que a l'estat en què de moment vivim s'investiguin ciutadans per motius polítics. Parlen molt de legalitats, però caldria recordar-los que se suposa que Espanya és un estat de dret. Si la màxima institució del país és investigada per motius polítics, no cal ser gaire agosarat per a imaginar-se fins on poden arribar. La nostra llibertat és amenaçada. El fet és gravíssim i caldria que no només el govern català el denunciés a les màximes instàncies internacionals. Els nostres eurodiputats a Estrasburg i els diputats catalans a Madrid tenen l'obligació de denunciar-lo. El senyor Duran i Lleida, que té un seient a la Comissió de Secrets Oficials del congrés espanyol (on la presència del senyor Alfred Bosch ha estat vetada), hauria de demanar amb urgència la convocatòria. Qui pot voler viure en un estat espia?
Quim Torra 22.08.2014
El president, amenaçat
Se n'ha anat parlant i és una sospita generalitzada, però ahir, de nou, Luis Maria Ansón, a El Mundo, repetia que els serveis secrets espanyols i el CNI investiguen el president Mas. La raó, òbviament, és la voluntat de convocar la consulta sobre la independència de Catalunya. I l'objectiu, encara més òbviament, que s'arrugui i 'replegue las velas de su barco secesionista. Si no lo hace se enfrentará, tal vez en las próximas semanas, a un escándalo de mayúsculas proporciones'. Si algú coneix les clavegueres de l'estat, és el senyor Ansón. És un hàbitat on es troba bé. Cal donar, doncs, tot el crèdit a les seves paraules. El nostre president, democràticament escollit, que ha actuat amb escrupolositat democràtica, que compleix el manament del parlament --i del poble que el va escollir--, és, a hores d'ara, investigat per l'estat impropi amb una finalitat política. És intolerable que a l'estat en què de moment vivim s'investiguin ciutadans per motius polítics. Parlen molt de legalitats, però caldria recordar-los que se suposa que Espanya és un estat de dret. Si la màxima institució del país és investigada per motius polítics, no cal ser gaire agosarat per a imaginar-se fins on poden arribar. La nostra llibertat és amenaçada. El fet és gravíssim i caldria que no només el govern català el denunciés a les màximes instàncies internacionals. Els nostres eurodiputats a Estrasburg i els diputats catalans a Madrid tenen l'obligació de denunciar-lo. El senyor Duran i Lleida, que té un seient a la Comissió de Secrets Oficials del congrés espanyol (on la presència del senyor Alfred Bosch ha estat vetada), hauria de demanar amb urgència la convocatòria. Qui pot voler viure en un estat espia?
Xifres contra la incertesa: el flanc econòmic de la independència
Xifres contra la incertesa: el flanc econòmic de la independència
Núria Bosch i Marta Espasa defensen amb números l’estat propi
ORIOL MARCH Barcelona | Actualitzada el 22/08/2014 00:00
Xifres contra la incertesa: el flanc econòmic de la independència
El procés sobiranista, malgrat la majoria -segons les enquestes- que el secunda, genera incerteses. Fins i tot el president de la Generalitat, Artur Mas, ha assenyalat reiterades vegades que, encara que els partits favorables al 9-N tinguin clar el rumb, hi ha escenaris desconeguts més enllà de la consulta. La viabilitat d’un hipotètic estat català independent és un dels aspectes que genera més debat des dels àmbits acadèmic i polític, i més tenint en compte la polarització que hi ha sobre la qüestió i el fet que el govern espanyol fa de la campanya de la por el seu argumentari contra el procés.
Núria Bosch, catedràtica d’economia pública de la UB, i Marta Espasa, doctora i professora a la Facultat d’Economia de la mateixa universitat, han volgut resumir a 12 arguments econòmics per la independència (Pòrtic) per què una Catalunya independent es podria materialitzar amb normalitat. Aquestes són les xifres més destacades que fan servir per combatre les incerteses sobre el procés.
36.000 milions d’euros
En despeses relacionades amb el fet d’assumir competències noves
En el moment que Catalunya es convertís en un estat independent, la Generalitat s’hauria de fer càrrec de competències noves que implicarien despeses també noves. És el cas de la seguretat social, les beques, la política exterior -molt més ambiciosa i amb més presència arreu que l’actual- i l’aparell de defensa -en cas que existís un exèrcit convencional.
Quin seria el cost associat a tot plegat? Bosch i Espasa sostenen que, en el període 2006-2010, fer-se càrrec de tot això -fent servir paràmetres de l’estat espanyol d’aquells anys- suposaria 36.000 milions d’euros de mitjana. Però les dues professores defensen que els guanys de la independència -a pesar d’aquestes noves despeses assumides -se situarien entre els 12.000 i els 16.000 milions d’euros.
53% del PIB català
Previsió més optimista del pes del deute en la riquesa del país
Un dels aspectes més complexos de la hipotètica independència de Catalunya és com seria el repartiment d’actius i passius entre el nou estat i Espanya. “Si no hi hagués acord, Catalunya no hauria d’assumir cap deute”, sostenen les autores. “Si hi hagués acord i negociació, Catalunya hauria d’assumir una part dels passius -bàsicament deute públic- de l’Estat, però també una part dels seus actius mobiliaris, com per exemple reserves del Banc d’Espanya i títols d’empreses públiques i privades”, afegeixen Bosch i Espasa.
Els càlculs que citen les dues autores sostenen que, en el millor dels casos, Catalunya naixeria amb un deute del 53% del PIB. Altres càlculs apunten a un 103,54%, mentre que un tercer mètode el situa en el 89,59% del PIB. Un percentatge, aquest últim, molt similar a la mitjana de la zona euro el 2012.
3.826 euros per habitant
Superàvit del sistema de pensions en el període 1995-2010
Els partits sobiranistes tenen detectat que la incertesa sobre les pensions en un estat independent promoguda pel govern espanyol “fa forat” entre la ciutadania. Bosch i Espasa sostenen que les pensions tenen més garanties en un estat català que dins d’Espanya, i apunten que el superàvit de la Seguretat Social catalana, en el període 1995-2010, és de 3.826 euros per habitant.
1,6% del PIB català
La màxima afectació que podria tenir un boicot comercial
Suposant que hi hagués un boicot espanyol que afectés un 20% dels productes catalans, els preus dels quals s’abaixessin un 35% per poder-se vendre a la resta del món, la davallada del PIB seria només de l’1,6% i es veuria recompensada pels guanys de l’estat propi, sosté el llibre.
“V” a Katowice (Polònia): Catalunya reclama votar
“V” a Katowice (Polònia): Catalunya reclama votar
Katowice va acollir ahir una mobilització de catalans residents a l’estranger per traslladar la voluntat d’una majoria del poble català de votar el #9N
@anc_polska www.facebook.com/ANC.Polonia .- Amb la “V” de Voluntat, de Votar, de Via pacífica i democràtica cap a la independència, catalans i polonesos simpatitzants amb la causa es van concentrar ahir al Turó de l’Alliberament (Kopiec Wyzwolenia) a les 19.00h. L’objectiu de l’acció era cridar l’atenció dels conciutadans de Polònia sobre el procés cap a la independència que es viu a Catalunya. El Turó de l’Alliberament és un monument aixecat a la ciutat de Piekary Śląskie (situada a 15 km de Katowice) entre els anys 1932 i 1937 per a commemorar els 250 anys de la marxa del rei Jan III Sobieski a Viena. L’indret ha esdevingut un símbol de de la lluita del poble polonès així com de les revoltes de Silèsia.
Catalunya al món volem votar i volem votar #SíSí
La part més vistosa de la concentració ha estat el desplegament d’una Senyera i d’una bandera polonesa de 6 metres de llarg cadascuna. Durant l’acte molts veïns de la zona s’han apropat al Turó encuriosits per la mobilització i s’han interessat per la situació del procés català. Organitzat per la Assemblea Exterior a Polònia, la branca al país de l’Assemblea Nacional Catalana, l’acte precedeix la gran mobilització prevista per l'11 de setembre a Catalunya.
16 d’agost 2014
30 d’abril 2014
Constitució
publicat a vilaweb.cat - 30 d'àbril
Enmig de tants escàndols que viu la justícia espanyola,
curiosament al Consell General del Poder Judicial li ha vagat de cridar a
declarar el jutge Santiago Vidal, arran de la redacció d'un esborrany
de constitució catalana. Vidal, amb un grup de juristes més, redacten
allò que seria un esborrany d'una constitució de la República de
Catalunya. Ho fan per voluntat pròpia. No és cap encàrrec de ningú, ans
és un exercici teòric que pot ajudar a entendre els passos que caldrà
fer l'endemà. La pregunta, doncs, és per quina raó el criden a declarar.
La resposta és òbvia. Per una raó política. Un jurista pot fer un treball teòric sobre qualsevol forma de constitució? Supose que sí. Hi ha juristes catalans que han redactat constitucions estrangeres, sobretot al tercer món; i que jo sàpiga no els ha passat mai res. Hi ha gent que ha redactat punt per punt com podria ser la constitució d'una hipotètica tercera república espanyola i no els ha passat res. Què fa diferent el cas Vidal?
A parer meu, dues coses. La primera és que això no és ciència-ficció ni fantasia. La república catalana és un projecte possible com a realitat immediata i, per tant, redactar una constitució possible i factible es veu amb un prisma molt diferent. Però hi ha un segon factor especialment clar: la poc dissimulada irritació que suscita el fet que alts funcionaris de l'estat es manifesten obertament en favor de la independència. En aquest sentit no es pot oblidar que la crida a declarar va anar precedida d'aquell fosquíssim episodi de la publicació de les fotografies del carnets d'identitat dels jutges que havien argumentat en favor de la consulta. L'estat es remou en la cadira d'una manera ben dramàtica quan veu que la rebel·lió ja és dins el castell.
Un comentari final sobre aquest esborrany de constitució. Cal no equivocar-se sobre això que fan. Ells mateixos aclareixen que la constitució, la de debò, la redactarà el parlament constituent, i presenten aquest treball només com un exercici. Però com un exercici aclaridor, afegiria jo, car molts de nosaltres no hem vist sinó una constitució i no ens podem arribar a imaginar com podria canviar la nostra vida amb una de diferent. Ahir Santiago Vidal mateix va explicar a VilaWeb alguns dels punts que proposen que incloga aquesta constitució i us recomane molt que llegiu l'entrevista. Entendreu de què parlem i probablement també la raó de la persecució a Santiago Vidal, jutge de qui em declare solidari a ulls clucs.
Vicent Partal
30.04.2014
Constitució
La resposta és òbvia. Per una raó política. Un jurista pot fer un treball teòric sobre qualsevol forma de constitució? Supose que sí. Hi ha juristes catalans que han redactat constitucions estrangeres, sobretot al tercer món; i que jo sàpiga no els ha passat mai res. Hi ha gent que ha redactat punt per punt com podria ser la constitució d'una hipotètica tercera república espanyola i no els ha passat res. Què fa diferent el cas Vidal?
A parer meu, dues coses. La primera és que això no és ciència-ficció ni fantasia. La república catalana és un projecte possible com a realitat immediata i, per tant, redactar una constitució possible i factible es veu amb un prisma molt diferent. Però hi ha un segon factor especialment clar: la poc dissimulada irritació que suscita el fet que alts funcionaris de l'estat es manifesten obertament en favor de la independència. En aquest sentit no es pot oblidar que la crida a declarar va anar precedida d'aquell fosquíssim episodi de la publicació de les fotografies del carnets d'identitat dels jutges que havien argumentat en favor de la consulta. L'estat es remou en la cadira d'una manera ben dramàtica quan veu que la rebel·lió ja és dins el castell.
Un comentari final sobre aquest esborrany de constitució. Cal no equivocar-se sobre això que fan. Ells mateixos aclareixen que la constitució, la de debò, la redactarà el parlament constituent, i presenten aquest treball només com un exercici. Però com un exercici aclaridor, afegiria jo, car molts de nosaltres no hem vist sinó una constitució i no ens podem arribar a imaginar com podria canviar la nostra vida amb una de diferent. Ahir Santiago Vidal mateix va explicar a VilaWeb alguns dels punts que proposen que incloga aquesta constitució i us recomane molt que llegiu l'entrevista. Entendreu de què parlem i probablement també la raó de la persecució a Santiago Vidal, jutge de qui em declare solidari a ulls clucs.
08 d’abril 2014
No són tres
vilaweb.cat
Avui tres diputats del Parlament de Catalunya intervindran a
Madrid per demanar solemnement al congrés espanyol que cedesca a
Catalunya la competència per a fer el referèndum del 9 de novembre.
Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera no representen el conjunt del
parlament ni representen tota la ciutadania. Però sí que representen la
gran majoria política i social que s'ha format aquests darrers anys
entorn del concepte del dret de decidir.
No passa cada setmana, això que passarà avui. El novembre del 2005 Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira hi van anar a defensar l'estatut. I ho van fer d'una manera excel·lent. Algú, crec que era Mas, hi va dir que era la penúltima oportunitat d'entesa. Supose que era una frase retòrica, però la va encertar: aquesta d'avui és l'última oportunitat.
El congrés espanyol tancarà avui la porta a la majoria de la societat catalana, blocarà la solució pactada que proposa el Parlament de Catalunya per a evitar el xoc de sobiranies. I, a partir d'ací, hom ja no es podrà fer gaires il·lusions sobre un possible recorregut futur conjunt cap enlloc. Simplement farem el nostre camí sense mirar enrere mai més. Els errors es paguen i Espanya els pagarà, com de fet ja paga avui el seu comportament erroni d'aquell vespre de novembre del 2005.
Aquesta vegada, però, amb un error afegit i greu, amb una apreciació molt equivocada. El parlament espanyol s'erra de mig a mig si es pensa que escolta tres partits polítics provinents d'un parlament. Perquè no és així. Avui no hi parlaran tres veus, a la carrera de San Jerónimo, sinó milions. Turull, Rovira i Herrera ens posaran veu i cara a tots i tots avui serem ells, parlant a Madrid. Això de parlar en nom d'un poble és una ocasió que per sort ningú no té gaire sovint, perquè és d'una responsabilitat insuperable. Però crec que avui ells i nosaltres som ben conscients del paper que són cridats a fer. Com crec també que parle en nom de la gran majoria dels lectors de VilaWeb si dic que confiem en ells i som, avui de manera incondicional, al seu costat.
Vicent Partal
08.04.2014
No són tres
No passa cada setmana, això que passarà avui. El novembre del 2005 Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira hi van anar a defensar l'estatut. I ho van fer d'una manera excel·lent. Algú, crec que era Mas, hi va dir que era la penúltima oportunitat d'entesa. Supose que era una frase retòrica, però la va encertar: aquesta d'avui és l'última oportunitat.
El congrés espanyol tancarà avui la porta a la majoria de la societat catalana, blocarà la solució pactada que proposa el Parlament de Catalunya per a evitar el xoc de sobiranies. I, a partir d'ací, hom ja no es podrà fer gaires il·lusions sobre un possible recorregut futur conjunt cap enlloc. Simplement farem el nostre camí sense mirar enrere mai més. Els errors es paguen i Espanya els pagarà, com de fet ja paga avui el seu comportament erroni d'aquell vespre de novembre del 2005.
Aquesta vegada, però, amb un error afegit i greu, amb una apreciació molt equivocada. El parlament espanyol s'erra de mig a mig si es pensa que escolta tres partits polítics provinents d'un parlament. Perquè no és així. Avui no hi parlaran tres veus, a la carrera de San Jerónimo, sinó milions. Turull, Rovira i Herrera ens posaran veu i cara a tots i tots avui serem ells, parlant a Madrid. Això de parlar en nom d'un poble és una ocasió que per sort ningú no té gaire sovint, perquè és d'una responsabilitat insuperable. Però crec que avui ells i nosaltres som ben conscients del paper que són cridats a fer. Com crec també que parle en nom de la gran majoria dels lectors de VilaWeb si dic que confiem en ells i som, avui de manera incondicional, al seu costat.
08 D'ABRIL A MADRID
directe.cat
Treballem, treballem, que el PIB regalarem
Joan Herrera, Jordi Turull i Marta Rovira, els tres diputats que demà defensaran la democràcia al Congreso (Foto: ARA)
Sense cap opció a malentesos, el president del govern espanyol responia
així al que esperava de l’encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol a
un dia del gran debat al Congreso en què es demanarà el traspàs de
competències per a convocar un referèndum d’autodeterminació a
Catalunya: “els catalans son gent que inverteixen, que emprenen i que aporten al PIB espanyol”.
Ja poden anar fent discursos sobre la solidaritat, els llaços de sang,
el camí que hem construït junts, la UE, la democràcia... l’únic que interessa ben en el fons és allò que generen els catalans: els diners.
És sabut que Catalunya és la gallina dels ous d’or i és per això que no
hi haurà demà cap autorització per a convocar el referèndum, i més si la opció independentista per encriptada que estigui segueix arribant al 50,1%.
Aquesta és la realitat que els tres diputats designats per Parlament
català es trobaran demà a les quatre de la tarda quan s’iniciï el debat a
la cambra baixa espanyola.
Mariano Rajoy diu que defensarà que el que no pot pretendre el president Mas
ni el Parlament de Catalunya és presentar un “contracte d’adhesió” a
una proposta sense abans haver-la dialogat amb Madrid. Però aquí l’ordre
dels factors sí que altera el producte. Catalunya ha allargat la mà
diverses vegades durant els darrers dos anys, i la resposta de Madrid ha
estat el menyspreu, la supremacia i el Tribunal Constitucional. Ara ja no hi ha excusa, i menys aquesta.
A Madrid ja no els queda res més que intentar desviar el focus d'atenció cap a la no presència d'Artur Mas
o l'insult, però la proposta de Catalunya es farà igualment i davant
l'atenta mirada dels mitjans internacionals. Avui dilluns mentre Rosa Díez ens comparava amb els nazis per enèsima vegada i amb Le Pen, Ciutadans deia que “votar no és sinònim de democràcia”.
Aquests son els talents emergents de la política d’aquest trist Estat.
En realitat no poden parar un procés que ja se’ls ha escapat de les
mans. L’oferta econòmica que pugui fer el govern espanyol, tal i com
també ha suggerit el president Rajoy ja no convencerà a uns diputats que arriben per primer cop ben units al Congreso. “Qualsevol proposta que vulgui fer Espanya ha de passar pel dret a decidir” diuen Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera.
Aquest és el mínim comú denominador al qual l’Estat no vol jugar. La
bola se’ls ha anat fent massa grossa ja que confiaven en la tremolor de
cames habitual de CiU i en la traveta de Duran, però el president, ERC, ICV i la CUP empenyats per milions de catalans han seguit endavant amb fermesa davant l’embat nacional. Demà Espanya donarà el darrer “no”, demà passat Catalunya marxarà cap a la victòria.
Bona sort!
..........................................
Ara.cat
.......................
avui.cat
La consulta passa avui per Madrid, però no s'hi aturarà. L'anunciat
rebuig del PP i el PSOE (incloent-hi els catorze diputats del PSC) a la
transferència de la competència perquè Catalunya pugui convocar el
referèndum no resta pes polític al debat del Congrés. Els tres diputats
que defensaran aquesta tarda la proposició de llei orgànica del
Parlament preveuen alertar que el no de Mariano Rajoy portarà el procés a
un punt de no-retorn. I és que, a diferència del tan citat pla
Ibarretxe, la cambra baixa no torpedinarà el full de ruta acordat entre
el govern i els partits per a la convocatòria del 9-N. Jordi Turull
(CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA) van viatjar ahir a
Madrid decidits a insistir a la cambra baixa que la consulta només és
una qüestió de voluntat política. Hi ha marc jurídic per emparar-la. Els
tres diputats, a més, pujaran al faristol amb la sentència del Tribunal
Constitucional sobre la declaració de sobirania sota el braç. L'alt
tribunal va admetre la constitucionalitat del dret a decidir sempre que
no impliqui l'exercici de l'autodeterminació.
El president espanyol, Mariano Rajoy, va avançar que rebutjarà el “contracte d'adhesió” d'Artur Mas a la consulta. Previsiblement, jugarà la carta de culpabilitzar la unilateralitat catalana a l'hora de fixar la data i la pregunta de la consulta mentre torna a allargar la mà del diàleg, encara encallat en l'amabilitat dels emplaçaments públics. El president de la Generalitat s'absentarà en el Congrés per esquivar l'escarni de què va ser objecte el lehendakari Ibarretxe i per cedir el protagonisme al Parlament.
El procés català, polièdric: “No és un procés que té un nom i un cognom, sinó que té centenars de noms i cognoms, i nosaltres representem la transversalitat”, va remarcar Turull en declaracions a Catalunya Ràdio. Òmnium Cultural va demanar per carta el vot favorable a tots els diputats de la cambra baixa. Herrera subratllava que la sentència del TC és tota una “pista d'aterratge”. De fet, tot i que no dóna suport a la independència, IU votarà a favor de la iniciativa catalana perquè se celebri la consulta per raons democràtiques. Rovira preveia afegir-hi que Catalunya no es pot desenvolupar amb un estat “en contra”.
El debat al Congrés va monopolitzar els missatges de les executives d'ahir. L'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, va instar els diputats del PSC a “votar democràcia” i a desmarcar-se del PSOE “per coherència” amb la defensa que enarboren d'una consulta legal i acordada. Lluny d'això, el secretari d'acció política del PSC, Antonio Balmón, va sentenciar que el debat d'avui “ja està escrit” i va fer una crida perquè els dos governs gestionin l'endemà.
ERC apel·larà avui a la “democràcia” perquè el govern espanyol accepti que Catalunya pugui celebrar la consulta, però, conscient que aquesta petició quedarà en no res, aspira a enviar un missatge a la ciutadania catalana i a la comunitat internacional: l'Estat ha dinamitat tots els ponts de diàleg i boicoteja el referèndum només per motius polítics. En vista d'aquesta situació, ERC manté que el PP aboca Catalunya a la “unilateralitat”, tot i que no és el desig ni del Parlament ni de les formacions polítiques.
Els partits pro consulta coincideixen que si Rajoy ofereix una tercera via a Catalunya, sigui o no en forma d'un nou acord de finançament, serà insuficient. CiU insisteix que la consulta és irrenunciable. Els d'Oriol Junqueras recorden: “Aquesta pantalla del videojoc ja l'hem superat.” ICV pressiona, també, perquè la votació se celebri tant sí com no, al marge del vet de Madrid. No hi ha marxa enrere, alerten. Avui alçaran la veu al Congrés
-------------------------
Bona sort!
..........................................
Ara.cat
Tres mans esteses per rebre el no de Madrid
Cita històrica al Congrés. Tres diputats del Parlament hi defensaran el 9-N. Toparan, però, amb un no molt majoritari
ROGER MATEOS / ORIOL MARCH / SARA GONZÁLEZ Barcelona |
El 2 de novembre del 2005, Artur Mas, Manuela de Madre
i Josep-Lluís Carod-Rovira pujaven a la tribuna d’oradors del Congrés
per defensar, en nom del Parlament, el projecte de nou Estatut. Aquella
fotografia unitària a Madrid al voltant d’un repte de país -en l’etapa
que CiU feia d’oposició al tripartit- va acabar esberlada passats uns
mesos, després d’un extenuant procés negociador amb el govern Zapatero,
en què cadascú va actuar pel seu compte i Mas es va avançar i pactar el
text a la Moncloa.
Gairebé nou anys més tard, la cambra baixa torna a
acollir una sessió de transcendència històrica: per primer cop s’hi
votarà una proposició de llei del Parlament per demanar el traspàs de la
competència per organitzar un referèndum sobre la independència. La
proposta va ser aprovada a Catalunya amb el suport de 87 diputats -els
de CiU, ERC, ICV-EUiA i tres díscols del PSC- i avui toparà amb el no
taxatiu d’una aclaparadora majoria -86%- del Congrés. Malgrat que ja fa
mesos que s’intueix el resultat, l’expectació de la cita recau, d’una
banda, en els matisos i modulacions que pugui oferir la resposta de
l’executiu de Mariano Rajoy i, de l’altra, en la capacitat dels tres
emissaris del Parlament que hi intervindran -Jordi Turull (CiU), Marta
Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA)- per fer-se escoltar i estendre
la mà per assolir una consulta pactada (o tolerada) i sense xoc
institucional.
Prop de sis hores de debat
La jornada es preveu llarga -almenys sis hores- i la votació podria
anar-se’n més enllà de les deu de la nit. El debat arrencarà a les
quatre de la tarda amb la lectura d’un escrit registrat fa setmanes pel
govern central en què rebutja cedir competències per convocar un
referèndum “especulatiu” sobre el futur de Catalunya. Tot seguit serà el
torn de Turull, Rovira i Herrera -cadascun disposarà de deu minuts-,
però hi ha un imponderable que pot alterar-ho tot: Rajoy -o la
vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría- pot prendre la paraula en
qualsevol moment.
Parli abans o després dels tres
diputats del Parlament, és gairebé segur que Rajoy voldrà solemnitzar el
seu posicionament abans que es pronunciïn els grups, començant pel
socialista Alfredo Pérez Rubalcaba. En el tram final, Turull, Rovira i
Herrera tindran 15 minuts per replicar i s’obrirà un nou torn
d’intervencions per a cada grup.
Jordi Turull fa una setmana que treballa en
solitari el seu discurs. Només hi ha una persona, a banda del president
de la Generalitat, Artur Mas -que ha fet aportacions al text i l’ha
supervisat personalment-, i Jordi Pujol, que en conegui el contingut. Es
tracta de la seva filla de 17 anys, que ja li ha donat el vistiplau.
“L’he fet, l’he refet, l’he escurçat... Me l’havia de sentir meu”, sosté
Turull, que va tancar la versió definitiva divendres. “M’obsessiona que
qui està compromès amb el procés se senti identificat amb el discurs”,
afegia ahir a l’ARA Bassas.
El president del grup parlamentari de CiU defensarà
la legitimitat de la consulta i argumentarà que és qüestió de voluntat
política, valent-se de la sentència del Tribunal Constitucional (TC)
contra la declaració de sobirania del Parlament. Al matí es reunirà amb
Josep Antoni Duran i Lleida, cap de files de CiU a Madrid, per tractar
les intervencions que es faran al torn de rèplica.
Els dirigents de CiU li han demanat que mantingui
un to “agradable”. L’executiva de CDC d’ahir al matí va servir per
tractar el debat, i Mas, segons fonts consultades, va insistir que el
procés “tirarà endavant” a pesar del no de Madrid. “No s’hi val a
badar”, va fer saber el president als seus companys de partit.
Durant la reunió, els dirigents convergents van
posar damunt la taula una sèrie de xifres comparatives amb el cas
escocès. “Cal recordar fins a quin punt el procés català té més
legitimitat democràtica que l’escocès”, va defensar l’eurodiputat de
CiU, Ramon Tremosa, que ahir va comparèixer després de l’executiva.
Turull no pensa entrar en una escalada de retrets amb el PP i el PSOE
pel que diguin avui o hagin dit els últims mesos. No hi haurà
retrovisor.
També Marta Rovira s’ha preparat a consciència la
seva intervenció. Fins a una desena d’esborranys ha hagut d’elaborar, al
costat del seu equip de col·laboradors, abans d’assolir-ne la versió
definitiva.
L’argumentari de la secretària general d’ERC
pivotarà al voltant d’una idea força: votar és democràcia i escoltar la
veu dels catalans no ha de fer por a ningú. Brandarà davant Rajoy,
segons fonts republicanes, l’exemple del primer ministre britànic, David
Cameron, i buscarà les contradiccions del rebuig espanyol a permetre
que, en democràcia, s’utilitzin urnes -i no armes- per decidir el rumb
polític de Catalunya. Hi afegirà un accent social, per vincular el
procés sobiranista amb la voluntat de fer un país més just, on la dona
tingui reconegut, per exemple, el dret a l’avortament. Rovira, que va
arribar ahir al vespre a Madrid, es reunirà aquest matí amb els seus
coreligionaris al Congrés. Oriol Junqueras, president del partit,
seguirà el debat per televisió, probablement des del seu municipi, Sant
Vicenç dels Horts.
Retorn d’Herrera al Congrés
Si d’una cosa presumeix Joan Herrera
és d’haver convençut Esquerra Unida perquè avali la consulta, una fita
que el situa en una posició de força si es compara amb el fet que el PSC
no ha arrossegat el PSOE cap al dret a decidir. El líder d’ICV-EUiA
exposarà els arguments amb què a parer seu es pot convèncer els
ciutadans espanyols d’esquerres: apel·lacions al sentit comú i a la
radicalitat democràtica.
Considera que el principal objectiu no és escoltar
la negativa del govern espanyol, sinó “fer pedagogia” a la resta de
l’Estat. I una de les raons que exposarà per defensar la legalitat d’un
referèndum “consultiu” és l’última sentència del TC.
Tot i la solemnitat de la jornada, Herrera creu que
no hi ha res d’“especial” i que s’emmarca dins de la “quotidianitat”.
Amb sis anys de bagatge com a diputat a Madrid, afrontarà el debat amb
la mateixa naturalitat que intervé al Parlament. De fet, ha aconsellat
als seus companys (debutants) que si els escridassen mirin a l’infinit.
El discurs l’ha anat coent des de fa dies entre el despatx i casa seva.
Tenia l’esborrany a finals de la setmana passada, revisat per Dolors
Camats i el seu equip. Ahir a la tarda, en el trajecte en AVE, hi va fer
els últims retocs. Tots tres tenen a punt, doncs, els raonaments en
defensa del 9-N. Poc podran fer, però, per evitar la primera gran
escenificació del no del Congrés a la consulta.
avui.cat
Clam a la voluntat política
La petició de referèndum passa pel Congrés, però no s'hi aturarà
Els tres diputats catalans insistiran que la Constitució no és l'obstacle i apel·laran a la democràcia
El president espanyol, Mariano Rajoy, va avançar que rebutjarà el “contracte d'adhesió” d'Artur Mas a la consulta. Previsiblement, jugarà la carta de culpabilitzar la unilateralitat catalana a l'hora de fixar la data i la pregunta de la consulta mentre torna a allargar la mà del diàleg, encara encallat en l'amabilitat dels emplaçaments públics. El president de la Generalitat s'absentarà en el Congrés per esquivar l'escarni de què va ser objecte el lehendakari Ibarretxe i per cedir el protagonisme al Parlament.
El procés català, polièdric: “No és un procés que té un nom i un cognom, sinó que té centenars de noms i cognoms, i nosaltres representem la transversalitat”, va remarcar Turull en declaracions a Catalunya Ràdio. Òmnium Cultural va demanar per carta el vot favorable a tots els diputats de la cambra baixa. Herrera subratllava que la sentència del TC és tota una “pista d'aterratge”. De fet, tot i que no dóna suport a la independència, IU votarà a favor de la iniciativa catalana perquè se celebri la consulta per raons democràtiques. Rovira preveia afegir-hi que Catalunya no es pot desenvolupar amb un estat “en contra”.
El debat al Congrés va monopolitzar els missatges de les executives d'ahir. L'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, va instar els diputats del PSC a “votar democràcia” i a desmarcar-se del PSOE “per coherència” amb la defensa que enarboren d'una consulta legal i acordada. Lluny d'això, el secretari d'acció política del PSC, Antonio Balmón, va sentenciar que el debat d'avui “ja està escrit” i va fer una crida perquè els dos governs gestionin l'endemà.
ERC apel·larà avui a la “democràcia” perquè el govern espanyol accepti que Catalunya pugui celebrar la consulta, però, conscient que aquesta petició quedarà en no res, aspira a enviar un missatge a la ciutadania catalana i a la comunitat internacional: l'Estat ha dinamitat tots els ponts de diàleg i boicoteja el referèndum només per motius polítics. En vista d'aquesta situació, ERC manté que el PP aboca Catalunya a la “unilateralitat”, tot i que no és el desig ni del Parlament ni de les formacions polítiques.
Els partits pro consulta coincideixen que si Rajoy ofereix una tercera via a Catalunya, sigui o no en forma d'un nou acord de finançament, serà insuficient. CiU insisteix que la consulta és irrenunciable. Els d'Oriol Junqueras recorden: “Aquesta pantalla del videojoc ja l'hem superat.” ICV pressiona, també, perquè la votació se celebri tant sí com no, al marge del vet de Madrid. No hi ha marxa enrere, alerten. Avui alçaran la veu al Congrés
-------------------------
Subscriure's a:
Missatges (Atom)